La batalla judicial sobre el futur de la plaça des Born entra en una nova fase. L’Ajuntament de Ciutadella ja té ultimat el recurs de cassació que presentarà davant el Tribunal Suprem contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB), dictada en apel·lació sobre la peça de mesures cautelars, que va ordenar deixar sense efecte la peatonalització de la plaça mentre es resol el procediment principal.
El consistori sostindrà davant l’alt tribunal que no va actuar per la denominada via de fet, sinó en exercici d’una competència que la legislació atribueix als municipis per regular la circulació, el trànsit i els estacionaments en les vies urbanes. La defensa municipal insistirà que la transformació del Born no va ser una actuació improvisada, sinó una decisió emmarcada en una estratègia de mobilitat sostenible, vinculada al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS), a la modificació de l’Ordenança d’Ocupació de la Via Pública i a la resta d’instruments de planificació municipal.
Tanmateix, la sentència del TSJIB posa damunt la taula una qüestió que va molt més enllà del debat polític sobre el model de ciutat. La Sala considera que el problema no és si l’Ajuntament podia restringir el trànsit al Born, sinó si aquella decisió va quedar formalitzada mitjançant el procediment administratiu adequat.
Una falla administrativa que es converteix en l’argument clau dels recurrents
La sentència no entra encara a decidir si la peatonalització és conforme o no a dret. Aquesta qüestió quedarà reservada per al procediment principal.
El que resol és la peça de mesures cautelars i, en aquest context, aprecia indicis que la conversió del Born en un espai prioritari per als vianants podria haver-se executat sense un títol habilitant suficient.
Segons el tribunal, mentre el trasllat de la parada d’autobús sí que disposava d’un expedient específic i d’una resolució del Consell Insular de Menorca, la peatonalització de la plaça no apareix sustentada en cap acte administratiu concret que acordi expressament aquella restricció del trànsit.
La mateixa sentència és especialment explícita quan assenyala que l’Ajuntament justifica les actuacions invocant les seves competències i diversos expedients de caràcter general, però sense identificar la resolució administrativa concreta que donaria cobertura a la peatonalització. Per aquest motiu conclou, en aquesta fase cautelar, que no aprecia un títol habilitant suficient.
Paradoxalment, aquesta possible falla administrativa ha acabat proporcionant als empresaris contraris a la peatonalització el seu principal argument jurídic.
El debat deixa així de girar exclusivament al voltant dels cotxes, dels aparcaments o del model de ciutat per traslladar-se al terreny del dret administratiu.
En definitiva, la discussió ja no és tant què va decidir l’Ajuntament, sinó com ho va decidir.
Dos casos de Canàries que expliquen el conflicte del Born
L’Ajuntament també mirarà de recolzar la seva defensa en la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Canàries.
Concretament, en un precedent recent que considera especialment favorable.
Es tracta de la peatonalització del Camí de San Juanito, al municipi de La Laguna.
En aquella ocasió, el TSJ de Canàries va avalar la decisió municipal en entendre que existia una cobertura administrativa suficient. El tribunal va considerar rellevant l’existència d’un bàndol d’alcaldia, dels informes tècnics incorporats a l’expedient i de la motivació de la mesura, vinculada a objectius de mobilitat i sostenibilitat.
Aquest és el cas que l’Ajuntament intentarà utilitzar davant el Tribunal Suprem per reforçar la seva tesi que les administracions locals poden adoptar aquest tipus de transformacions urbanes quan existeix un marc jurídic que les empara.
Ara bé, l’anàlisi de la jurisprudència canària ofereix també un segon precedent que apunta en la direcció contrària i que presenta paral·lelismes encara més evidents amb el cas de Ciutadella.
Es tracta de la peatonalització del carrer Luis Morote, a Las Palmas de Gran Canària.
En aquesta ocasió, el mateix Tribunal Superior de Justícia de Canàries va arribar a una conclusió diametralment oposada.
La Sala no va qüestionar que l’Ajuntament tingués competències per ordenar el trànsit ni per reorganitzar aquell espai urbà. El que va considerar insuficient va ser la cobertura administrativa de la decisió.
Segons el tribunal, una actuació d’aquella transcendència exigia una motivació administrativa clara i una resolució específica que justificàs la restricció permanent de la circulació. En absència d’aquesta cobertura, la peatonalització no podia mantenir-se.
La comparació entre els dos casos és especialment reveladora.
En tots dos supòsits, els ajuntaments actuaven dins l’àmbit de les seves competències en matèria de mobilitat.
En tots dos es perseguia recuperar espai públic per als vianants.
I, tanmateix, el resultat judicial va ser diferent.
La diferència no es trobava en el model de ciutat defensat pels respectius consistoris, sinó en la solidesa jurídica dels expedients administratius que sustentaven les decisions.
És precisament aquesta comparació la que converteix els precedents canaris en un element especialment útil per entendre el conflicte del Born.
La lliçó que se’n desprèn és clara: els tribunals no acostumen a discutir que un ajuntament pugui impulsar una peatonalització. El que exigeixen és que aquesta decisió estigui suficientment motivada i formalitzada mitjançant el títol habilitant adequat.
El precedent d’Eivissa endureix encara més el debat
Si els casos de Canàries ofereixen dues interpretacions possibles, la jurisprudència balear incorpora encara un tercer precedent que pot tenir una incidència directa en el recurs que prepara ara l’Ajuntament de Ciutadella.
Es tracta de la sentència dictada pel mateix Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears sobre la peatonalització impulsada per l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany.
Aquest cas introdueix un matís especialment rellevant.
A diferència del Born, a Sant Antoni sí que existia un bàndol d’alcaldia que pretenia actuar com a títol habilitant de la restricció del trànsit.
És a dir, existia un acte formal.
Malgrat això, el TSJIB va considerar que aquell instrument no era suficient.
La Sala va concloure que una decisió d’aquesta transcendència havia d’adoptar-se mitjançant una disposició de caràcter general aprovada seguint el procediment legalment establert, i no podia descansar exclusivament en un bàndol municipal.
Aquest precedent obliga a introduir un matís important en el debat actual.
Durant les darreres setmanes s’ha apuntat sovint que la manca d’un decret o d’un bàndol d’alcaldia podria explicar, per si sola, la decisió del TSJIB sobre el Born.
La sentència de Sant Antoni demostra que la qüestió és més complexa.
Ni tan sols l’existència d’un bàndol garanteix necessàriament la validesa jurídica d’una peatonalització permanent.
El que analitzen els tribunals és si l’instrument utilitzat és l’adequat i si el procediment administratiu ofereix totes les garanties exigides per la llei.
Aquesta circumstància podria convertir-se en un obstacle afegit per al recurs que prepara ara l’Ajuntament.
No perquè el precedent de Sant Antoni vinculi el Tribunal Suprem, que és plenament lliure per fixar el seu propi criteri, sinó perquè posa de manifest que el mateix TSJIB ja havia mantingut anteriorment una interpretació especialment exigent sobre el títol habilitant necessari per restringir de manera permanent el trànsit en un espai públic.
Més enllà del procediment, continua el debat sobre el model de ciutat
La batalla judicial no pot desvincular-se del debat polític que Ciutadella arrossega des de fa dècades.
Quan durant els anys vuitanta es varen impulsar les primeres peatonalitzacions del centre històric, també es varen escoltar advertiments sobre les conseqüències negatives que tindria la desaparició del trànsit per al comerç i per a la vida del nucli antic.
Amb el pas dels anys, aquelles actuacions s’han consolidat com un dels principals trets d’identitat urbana de Ciutadella i avui pràcticament ningú planteja revertir-les.
Per això, molts dels partidaris del projecte interpreten que la transformació del Born representa simplement la continuació natural d’aquell model urbà iniciat fa més de tres dècades.
Els empresaris recurrents, en canvi, sostenen que la desaparició dels aparcaments i del trànsit ha perjudicat els seus negocis i que, en qualsevol cas, l’Ajuntament no podia adoptar aquella decisió sense la cobertura administrativa exigida per la normativa.
El Tribunal Suprem tindrà ara l’última paraula
La presentació del recurs de cassació obrirà una nova etapa del procediment judicial.
Serà el Tribunal Suprem qui haurà de decidir si admet el recurs i, si escau, si revisa la interpretació jurídica feta pel TSJIB sobre l’existència o no d’una via de fet.
El resultat no només determinarà el futur immediat del Born.
També pot acabar fixant doctrina sobre quin és el títol habilitant necessari perquè un ajuntament pugui transformar de manera estable un espai públic mitjançant una peatonalització.
Sigui quin sigui el desenllaç, el cas deixa una primera conclusió.
La qüestió jurídica no gira tant al voltant de la competència municipal per regular el trànsit —que difícilment es discuteix— com sobre la manera d’exercir aquesta competència.
I és aquí on rau la gran paradoxa del Born.
Una actuació impulsada per avançar cap a un model de ciutat més amable per als vianants podria veure compromesa la seva continuïtat no pel seu objectiu, sinó per una possible falla en la seva formalització administrativa.
És aquesta escletxa la que ha permès als detractors de la peatonalització traslladar el debat del terreny polític al jurídic.
Ara, la decisió final quedarà en mans del Tribunal Suprem.
