Acudir al Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella és una aposta segura de qualitat. La programació inclou any rere any concerts de gran interès i un molt bon equilibri entre propostes fresques i estiuenques i d’altres més reflexives. És sempre un espai on descobrir joies musicals, tant d’intèrprets com de compositors i compositores.
Aquest és el cas del concert del Trio Fortuny del passat dilluns 29 de juliol al Claustre del Seminari, que representa a la perfecció l’esperit del festival. Tant per la qualitat musical i interpretativa del trio, que disposa de tots els recursos expressius per ressaltar els matisos sonors i de caràcter, com per l’aposta de repertori, que uneix peces del cànon clàssic més consolidat, com el trio de Beethoven i «La nit transfigurada» de Schönberg, amb obres encara poc conegudes pel gran públic, com és el cas de la compositora Mel Bonis.
Una versió de Beethoven
La peça inicial, «Soir et Matin» de la compositora francesa Mel Bonis, alterna moments evocadors d’imatges, llums i ombres amb d’altres de més narratius, com si la compositora volgués explicar una història. El trio es va moure amb gran desimboltura entre aquests registres i va aconseguir fer sentir una obra que, probablement per a la majoria del públic, era desconeguda, com si formés part del nostre imaginari des de sempre, fet que evidencia una capacitat comunicativa extraordinària.
Cal destacar el so intens, avellutat i alhora clar i ben articulat del Trio Fortuny, especialment en el violoncel·lista, que en aquesta formació, per registre i potència instrumental, acostuma a assumir un paper de gran exigència. Són pocs els intèrprets que aconsegueixen unir aquestes qualitats amb naturalitat, i Pau ho fa d’una manera especialment elegant.
Si les atmosferes nocturnes i matinals de Bonis havien deixat el públic en un estat gairebé ensomiat, Beethoven va despertar de cop l’auditori amb l’inici impetuós del Trio en re major, op. 70, conegut com «El fantasma». El Trio Fortuny va oferir una versió plenament teatral, entusiasta i valenta, amb tres músics absolutament entregats al fet musical, sorprenent a cada gir expressiu que proposa el compositor.
En termes sonors, estilístics i de caràcter, podria semblar que el trio de Beethoven encaixava poc dins el programa —com si Beethoven s’hagués preocupat mai d’encaixar—, però com és habitual en la seva música, els contrastos abruptes, els estira-i-arronsa i els trons sonors donen pas a moments de somni en tonalitats llunyanes, com un besllum utòpic de la llibertat anhelada que defineix tant el compositor com l’esperit de la seva època.
Un final magistral
En el segon moviment, els músics van fer contenir la respir al públic amb uns pianíssims gairebé fantasmagòrics, mostrant una creativitat notable en la manera d’abordar el motiu principal que es repeteix al llarg del moviment en tots els registres, com un diàleg constant. Especialment en el tercer moviment, i potser amb Joel com a figura més destacada, el trio va tocar amb una valentia desacomplexada que va arrencar més d’un somriure. El presto va sonar delicat i brut, elèctric i agre, dolç i punyent alhora, com una dansa tradicional, demostrant que Beethoven també es pot interpretar amb humor i no només amb severitat.
«La nit transfigurada» d’Arnold Schönberg, basada en un poema de Richard Dehmel i concebuda originalment per a sextet de corda, va ser la peça amb més càrrega dramàtica del programa. El relat musical parla de la confessió d’un secret sota la llum de la lluna, de la vergonya i la culpa que es transformen en perdó i acceptació a través de l’amor. En aquesta versió per a trio, destaca especialment el paper del piano, que en mans de Marc va ampliar de manera magistral el ventall tímbric i va conduir l’audiència per tots els estadis emocionals de la narració.
Amb el seu magnetisme, el Trio Fortuny va aconseguir apropar el públic a la seva proposta interpretativa i de repertori. Al cap i a la fi, l’experiència de la música en directe consisteix en això: deixar-se amarar i sentir-se partícip del fet musical. Els intèrprets que ho saben fer, com els Fortuny, esborren la frontera entre l’oient i l’escenari i creen la il·lusió que tots participem en la creació de la música en aquell instant.
El trio va regalar dos bisos —l’«Elegia» de Joseph Suk i el vals del Trio de Txaikovski— i una reflexió final sobre el concepte del programa: la tristesa de la pèrdua combinada amb l’alegria del temps compartit, el poder transformador de l’amor i el perdó. Tots vam assentir, tot i que aquella nit no hi havia res a perdonar i molt, molt a agrair.
