Em dic Luz. No és el meu nom real, però podria ser-ho. Fa gairebé un any que visc a Menorca i, durant tot aquest temps, he treballat cada dia sense existir del tot.
Vaig arribar amb un visat de turista. Una maleta petita i una decisió gran: quedar-me. No per cap aventura, sinó perquè tornar enrere no era una opció. Aquí vaig trobar feina cuidant un home gran. Es diu Pedro.
Pedro ja no pot viure sol. La salut li falla, les forces també. Jo visc a casa seva. Dormo aquí, menjo aquí, estic aquí sempre. No tinc horaris. No tinc caps de setmana. Si Pedro crida a la nit, m’aixeco. Si cau, hi soc. Si té por, l’acompanyo.
Ho faig amb respecte i amb afecte. També amb cansament. Però sobretot, ho faig sense drets.
No tinc contracte. No tinc nòmina. No puc llogar un pis perquè ningú lloga a algú com jo. Estic empadronada aquí perquè no tinc una altra adreça. No tinc vida pròpia. La meva vida és la vida de la persona que cuido.
Cada dia baixo al supermercat. Pago. Consumeixo. Pago impostos indirectes. Agafo el bus. Faig gestions impossibles per obrir un compte bancari. Formo part de l’economia real d’aquesta illa, però no formo part de res.
No puc viatjar. No puc posar-me malalta. No puc protestar. La por és constant: perdre la feina, perdre el sostre, perdre-ho tot.
El fill de Pedro diu que hi ha massa immigrants. Que vivim d’ajudes. Que col·lapsam els serveis. Jo l’escolto mentre preparo el dinar del seu pare i penso que jo no cobro cap ajuda. Que jo sostinc, amb el meu cos, una part del sistema de cures que permet que moltes famílies continuïn funcionant.
Dicen que regularitzar persones com jo és un “efecte crida”. Jo només conec un efecte: el de la invisibilitat. El d’una feina necessària que es fa en silenci, sense drets i sense veu.
Ara potser això canviarà. Si puc demostrar que ja era aquí. Si puc acreditar mesos de presència. Si no tinc antecedents. Si no soc una amenaça. Com si cuidar cada dia una persona vulnerable fos una amenaça.
Si arriba la regularització, no em faré rica. No canviaré de vida d’un dia per l’altre. Però podré existir. Podré treballar amb contracte. Cotitzar. Contribuir. Anar al metge sense por. Dir que visc a Menorca sense abaixar la veu.
Potser algun dia ajudaré a pagar la pensió de Pedro. I també la d’aquells que avui em neguen els drets. Aquesta és la paradoxa.
No demano privilegis. Demano normalitat. Perquè quan donar drets es converteix en un acte revolucionari, el problema no som nosaltres.
Luz és un personatge fictici construït a partir de testimonis i realitats habituals en el sector de les cures a Menorca. La imatge és il·lustrativa.
