Amb el cartell oficial de Sant Joan arriba, com cada any, la polèmica de rigor. Uns el troben encertat. Uns altres el consideren un desastre. I la majoria hi diu la seva. Ja forma part de la litúrgia no escrita de les festes.
Però potser la qüestió important no és si el cartell agrada més o menys.
Potser la qüestió és una altra.
Per què continuam discutint cada any sobre decisions que es prenen sense nosaltres?
A Ciutadella fa dècades que el gran debat gira entorn de qui té l’autoritat sobre la festa. Si la Junta de Caixers o l’Ajuntament. Un debat profund, seriós i carregat de simbolisme que probablement mereixeria un article sencer.
Però potser la pregunta està mal formulada.
Perquè la qüestió no és si Sant Joan ha de ser A o B.
La qüestió és que existeix una tercera opció.
C.
La ciutadania.
La qüestió no és si Sant Joan ha de ser A o B. La qüestió és que existeix una tercera opció: la ciutadania.
La Junta de Caixers representa una tradició secular que forma part de l’ànima mateixa de les festes. Ningú no ho discuteix. Però l’Ajuntament representa tots els ciutadellencs i ciutadellenques. També és qui assumeix gran part de l’organització, la seguretat i el cost econòmic de la festa.
I precisament per açò no hauria d’actuar com una segona Junta de Caixers.
No hauria de funcionar amb la mateixa lògica de decisions preses entre uns pocs i comunicades després a la resta com un fet consumat.
La seva missió és una altra.
Preservar una festa mil·lenària, adaptar-la al segle XXI dins les seves possibilitats i fer copartícip el poble de les decisions que afecten el seu patrimoni col·lectiu.
I no calen grans revolucions per començar.
La imatge de les festes, l’estampa, la poesia o el cartell en són exemples evidents.
Ningú no qüestiona la necessitat d’un jurat qualificat. Ningú no nega el valor dels criteris tècnics. És perfectament raonable que existeixi una primera selecció professional de les obres presentades.
Però una vegada fet aquest filtre, per què no poden ser els ciutadellencs qui triïn entre les propostes finalistes?
Per què no es pot votar?
Per què no es pot participar?
Participar també és corresponsabilitzar-se
A més, probablement ajudaria a corregir una de les contradiccions més habituals de la vida pública local: exigir que l’administració decideixi per nosaltres i reservar-nos després el dret exclusiu de criticar allò que s’ha decidit.
Participar també implica corresponsabilitzar-se.
Els Voluntaris de Sant Joan han estat, probablement, l’exemple més clar que estimar una festa també és posar-se a fer feina per ella.
En aquest sentit, els Voluntaris de Sant Joan representen probablement una de les experiències de participació ciutadana més positives que ha viscut la festa durant la darrera dècada. Un col·lectiu transversal, format per persones que estimen Sant Joan i que han contribuït de manera decisiva a fer possible una festa més segura i millor organitzada. Tot i així, any rere any han tingut dificultats per incorporar noves persones disposades a fer la passa que separa la crítica de la implicació. També per açò és just fer un reconeixement sincer a tots aquells que, de manera discreta i constant, dediquen temps i esforç a la salut de la festa.
Potser si les decisions fossin una mica més compartides, les crítiques serien menys viscerals i el sentiment de pertinença encara més fort.
Perquè estimar una festa no és només viure-la.
També és ajudar a construir-la.
I aquesta reflexió va més enllà d’un simple cartell.
També afecta els debats que la ciutat sembla haver deixat aparcats.
Fa només uns anys era pràcticament impossible parlar de Sant Joan sense que aparegués la qüestió de la dona dins la festa. Hi havia posicionaments polítics, declaracions, promeses electorals i titulars constants.
Avui, en canvi, el silenci és gairebé absolut.
Què ha passat?
S’ha resolt el debat?
S’ha ajornat?
O simplement s’ha decidit deixar-lo dins un calaix?
Les societats no només es defineixen pels debats que tenen. També pels debats que decideixen deixar de tenir.
És evident que abordar aquesta qüestió no és senzill. Tampoc és l’objecte d’aquest article. Mereix una reflexió pròpia, serena i documentada. Però resulta difícil no observar que un tema que fa només uns anys ocupava una part important de la conversa pública avui pràcticament ha desaparegut.
I algun dia també caldrà analitzar per què.
Perquè les societats no només es defineixen pels debats que tenen.
També pels debats que decideixen deixar de tenir.
Sant Joan ja està canviant
Mentrestant, Sant Joan continua canviant.
Canvia la ciutat.
Canvia la societat.
Canvia la dimensió de la festa.
Canvien els hàbits.
Canvien les sensibilitats.
I, tanmateix, continuam aferrats sovint a la idea que preservar una tradició consisteix a evitar qualsevol canvi.
Potser és just al contrari.
Deien a El Gatopardo que «si volem que tot continuï igual, és necessari que tot canviï».
Durant anys hem intentat aplicar la fórmula inversa: que no canviï res perquè tot continuï igual.
Però la realitat és tossuda.
Sant Joan ja està canviant.
La pregunta és si volem participar en aquest canvi o simplement observar-lo des de la barrera.
Perquè potser la millor manera de conservar allò que fa única la nostra festa no és tancar-la encara més.
Potser és obrir una mica més les portes.
Confiar una mica més en la gent.
I entendre que si algun dia la Junta de Caixers i l’Ajuntament arriben a ser percebuts com una mateixa estructura opaca que decideix per tothom, la discussió entre A o B haurà deixat de tenir sentit.
Perquè la resposta no és A.
Ni és B.
És C.
La ciutadania.
Perquè si Sant Joan és realment la festa del poble, el poble no hauria de limitar-se només a viure-la. També hauria de poder sentir que, almenys una mica, l’ajuda a decidir.
Perquè si Sant Joan és realment la festa del poble, el poble no hauria de limitar-se només a viure-la.
També hauria de poder sentir que, almenys una mica, l’ajuda a decidir.
