Deia Hannah Arendt que la cultura té a veure amb la capacitat de tenir cura del món. No només de conservar-lo, sinó de fer-lo habitable. Aquesta idea és important perquè ens obliga a mirar la cultura popular no com un conjunt de costums antics, sinó com una manera de respondre a una pregunta més profunda: què volem que continuï tenint sentit?
Una cultura no viu perquè sigui antiga. Tampoc viu perquè qualcú la declari valuosa. Viu quan encara és capaç d’interpel·lar-nos. Quan no és només una cosa que miram des de fora, sinó una cosa que, d’alguna manera, ens mira a noltros. Quan ens demana què feim amb allò que hem rebut.
Aquest és, potser, un dels grans reptes de Menorca. No perdre la cultura no vol dir repetir-la mecànicament, com si el passat fos una fórmula tancada. Però tampoc vol dir adaptar-la a qualsevol present fins que ja no conservi cap arrel. Entre la nostàlgia i la dissolució hi ha un espai difícil, però necessari: el de la transmissió amb sentit.
No perdre la cultura no és repetir-la
Moltes vegades pensam que transmetre és simplement passar una cosa d’una generació a una altra. Però transmetre no és només entregar. És fer possible que allò rebut pugui ser comprès, discutit, estimat i, finalment, assumit com a propi. Una cultura que només exigeix obediència acaba cansant. Una cultura que només cerca agradar acaba buidant-se. La qüestió és trobar la manera que continuï essent viva sense convertir-se en una caricatura d’ella mateixa.
Menorca viu avui una tensió particular. És una illa mirada, desitjada, interpretada constantment des de fora. Açò no és necessàriament dolent: tota cultura pot ser compartida. Però sí que planteja un risc. Quan una cultura és mirada massa temps com a producte, pot acabar aprenent a representar-se a si mateixa només d’aquesta manera. Pot començar a confondre valor amb visibilitat, identitat amb marca, autenticitat amb decorat.
I aquí convé aturar-se. Perquè la cultura popular no és valuosa perquè sigui pintoresca, ni perquè funcioni bé com a reclam, ni perquè encaixi dins una imatge amable de l’illa. És valuosa perquè conté formes de vida, formes de memòria i formes de relació que no poden ser substituïdes sense perdre qualque cosa essencial. No essencial en un sentit tancat o purista, sinó humà: una manera concreta d’estar en el món.
Quan la cultura es converteix en producte
Per açò, cuidar la cultura menorquina no pot consistir només a conservar manifestacions visibles. També implica cuidar les condicions que la fan possible: la llengua quotidiana, el temps compartit, la vida de poble, la continuïtat entre generacions, el respecte per allò que no neix de la pressa ni de la rendibilitat immediata.
Tal vegada el problema de fons no és que la cultura popular desaparegui de cop, sinó que es vagi buidant lentament de significat mentre aparentment continua present. Que encara tinguem formes, però ja no sapiguem ben bé què sostenen. Que encara repetim gestos, però sense escoltar la pregunta que duen dins.
Per açò és important tornar a pensar la cultura no com una herència tancada, sinó com una responsabilitat oberta. No es tracta només de demanar-nos què hem rebut, sinó què serem capaços de fer-ne.
Perquè una cultura no és simplement allò que un poble conserva. És allò que un poble encara és capaç de comprendre, de transformar amb respecte i de transmetre amb sentit.
