No hi ha mentida més grossa que un “sempre s’ha fet així”, però a Ciutadella ho repetim com un mantra quan s’enceta un mínim debat sobre algun petit canvi santjoaner. I és que, com una vegada li vaig sentir a dir a mestre Jaume Mascaró, el nostre poble és l’únic en que la seva ciutadania no s’atorga per naixement, no neixes i ja ets Ciutadellenc/a, no! Tens l’opció de ser bon ciutadellenc o mal ciutadellenc, i per rebre la màxima condecoració de Ciutadellenc no ho pots fer d’altra manera que demostrant ser un bon santjoaner.
Tradició i protocols
I açò com es demostra? Idò, és bastant senzill, n’hi ha prou amb no voler tocar una coma dels «protocols». Però, quins protocols? Quan cerques al diccionari la paraula «protocol» hi ha diverses accepcions, però totes tenen un parell de coses en comú: un protocol ha de ser públic i consensuat. Així, idò, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, escrits per Josep Pons Lluch, no són altra cosa que una posada per escrit de les tradicions que a finals dels anys 70 del segle passat es mantenien vives «en l’esperit de tot bon santjoaner» i que es van aconseguir recopilar, cit textualment el pòrtic de Josep Pons Lluch «furgant dins l’esperit dels bons ciutadellencs». Així, els magnànims protocols que tot bon santjoaner ha de venerar no són altra cosa que una consueta.
Per ser bon ciutadellenc has de respectar tots els protocols o podem fer excepcions? Depèn, perquè els protocols diuen referent al Caixer Senyor que «es pot fer representar en alguns actes, o en tots, sempre que el substitut formi part de l’abans dita noblesa de Ciutadella», però el passat 24 de juny a les 8 del matí en Juanlu va demanar permís per començar el replec i li va donar el permís n’Amaia Aragüés, que no semblava gaire ciutadellenca, no sé si noble, però tampoc feia pinta de «substitut». No passa res, amb el permís donat va començar el replec i la festa va continuar com si tal cosa.
Depèn, perquè diu Josep Pons Lluch que la bandera que porta el Caixer Fadrí s’entrega al Caixer Casat i «s’exposa mirant al carrer, des d’una finestra o balcó del primer pis, a on hi queda col·locada (…)», però jo he vist exposada la bandera a planta baixa, i aquell bienni Sant Joan es va celebrar ben igual, la gent va fer festa, els cavalls van fer «entra» i tot va seguir el seu curs.
Hi ha molts més «depèn», i de més sonats que aquests, n’hi ha a cacarrells, però no és d’açò que vull rallar, ni de quin any serà que començaran a qualcar dones per Sant Joan, perquè de que serà, serà. Avui només volia rallar dels anys que li queden a Sant Joan tal i com nosaltres l’hem conegut.
El Sant Joan que he conegut
Jo he conegut un Sant Joan on no hi havia presses, un Sant Joan dissenyat a mida pel gaudi de la gent del poble. No debades els horts des pla són construccions tan característiques, on dins un hort hi ha un altell amb ús de llotja que es fa servir només un capvespre l’any. Els ciutadellencs i ciutadellenques volem participar de les festes però també volem admirar-les. Per açò obrim les portes de les nostres cases a familiars i amics i compartim amb ells tot allò que tenim, sigui poc o molt, tot i que és cert que per Sant Joan, solem fer un punt escapat. I obrim les finestres i les escales, pels més petits, i si tenim la sort de rebre sa visita de’s Be, convidam familiars i amics perquè el puguin tocar i veure’l de prop. Perquè una festa si no és compartida no és.
L’essència de Sant Joan és compartir.
He conegut un Sant Joan on els infants hi tenien lloc, on hi havia espais perquè les famílies poguessin gaudir juntes de la festa i on els majors podien transmetre oralment el seu coneixement i respecte per la festa.
He conegut un Sant Joan on la banda de música davallava as Pla junta i a peu, on arribaven a Es Born sonant, sonant, des de Ses Palmeres, un Sant Joan on els Jocs des Pla es celebraven amb la llum del sol, on s’hi podien fer tres voltes de Caragol en arribar i abans de partir, en definitiva, he conegut un altre Sant Joan.
La turistificació i la pèrdua d’essència
Avui en dia tot açò ho hem perdut. Hi ha tradicions de Sant Joan que ja no recuperarem. Dia 24 matí cada vegada retalla més actes, els cavalls van a escarada, casi no poden fer returada i a moltes cases on els esperen amb les portes obertes passen de llis. Els fillets i filletes no tenen espai per aprendre a poc a poc què és la festa i, en molts casos, només coneixen Sant Joan quan ja poden sortir de festa tots sols.
Aquelles cases dels carrers de Santa Clara i voltants on s’hi celebren els caragols cada vegada ens pertanyen manco, cada vegada n’hi ha manco d’obertes, cada vegada n’hi ha més en venda, o de venudes o que ja són un hotelet d’interior, o una casa per turistes que només l’habitaran el mes d’Agost i colque cap de setmana que trobin vols bé de preu. Gentrificació o turistificació en diuen.
Arribarà un dia en què passejarem per Santa Clara i ja no hi reconeixerem el Sant Joan que era nostre.
I arribarà un dia, no molt llunyà, en que passejarem per Santa Clara i ja no podrem anar a ca’n Toni a fer un ginet, o a ca’n Pere a fer aquella tapeta de pilotes amb salsa d’ametlles que prepara cada any, i que també s’ha convertit en tradició, o a ca na Joana, que dia 24 matí sempre tenia rosella fresqueta i polos pels fillets i filletes que passejaven entre cavalls de la mà de son pare i sa mare aprenent a estimar la festa.
Què és realment l’essència de Sant Joan?
I aquelles cases antigues, ara cases de revista, veuran passar la qualcada a porta tancada, sense un pastisset damunt la taula, ni un carquinyol per untar-nos les dents.
I aquí sí, haurem perdut l’essència de Sant Joan, que no és que damunt els cavalls només hi hagi mascles, l’essència de Sant Joan és compartir, gaudir junts, transmetre l’estima per la festa de generació en generació i saber que l’any que ve, quan passegi per Santa Clara, puc entrar al carrer Ses Roques, 15, que encara que no ens haguem vist en tot l’any, s’alegraran de veure’m i m’abocaran es ginet més bo que faré en totes ses festes, no perquè sigui el millor, sinó perquè me l’aboquen els meus amics.
I açò sí que és Sant Joan.
