Quan s’atraca Sant Joan, Ciutadella canvia.
Els carrers s’omplen, els amics tornen a casa, les emocions afloren i la ciutat recupera aquella energia única que només existeix durant uns dies a l’any.
Però, entre tota aquesta il·lusió, cada vegada hi ha més ciutadellencs que es fan una pregunta incòmoda:
Sant Joan encara és nostre?
Perquè la festa que durant generacions ens ha definit com a poble és avui més multitudinària que mai. I, paradoxalment, també més difícil de viure per a moltes de les persones que l’han heretada, estimada i mantinguda viva.
La qüestió de fons no és si la festa s’ha d’adaptar als nous temps.
La qüestió és una altra.
Cada any resulta més difícil viure una festa que, en essència, havia de ser nostra.
Quan la festa es fa inaccessible
Viure Sant Joan així com el coneixíem any rere any resulta més utòpic. La massificació ha convertit molts actes en espais pràcticament impracticables. I és aquí on sorgeix la pregunta: fins a quin punt hem d’acceptar perdre’ns a nosaltres mateixos en benefici del turisme?
És evident que Sant Joan s’ha convertit en un reclam turístic de primer ordre. El problema, però, no és només la quantitat de gent que arriba, sinó també el model que hem acabat fomentant. No rallam d’un visitant interessat a conèixer la cultura i les tradicions locals, sinó d’un turisme que veu la festa com una excusa per descontrolar-se.
Durant uns dies, Ciutadella corre el risc de convertir-se en una mena de Magaluf per als nacionals: milers de joves que venen a celebrar el final del curs i que, com a conseqüència, acaben desvirtuant l’esperit d’una festa que tradicionalment ha estat familiar i popular.
Cada bienni sentim a dir a un caixer senyor diferent que a nes Pla hi falta gent. Potser la pregunta correcta és una altra: quina gent hi falta?
Per a moltes persones, especialment les més majors, però no només elles, assistir als Jocs des Pla o a altres actes emblemàtics s’ha convertit en un record cada vegada més llunyà. La mateixa situació es repeteix al Caragol des Born i en altres moments centrals de la celebració que fins fa poc eren mitjanament accessibles.
I no, no es tracta de rebutjar qui ve de fora. Sant Joan sempre ha estat una festa oberta.
El problema apareix quan la pressió és tan gran que els mateixos ciutadellencs tenim dificultats per participar-hi i gaudir-la.
Qui hauria de protegir la festa?
Davant aquesta realitat, és inevitable demanar-se per què les administracions no actuen amb més determinació. Evidentment, l’impacte econòmic de la festa és important. Però ho és més que el benestar del poble? Realment seria tan difícil reservar determinats espais o establir mecanismes que garantissin una presència mínima de residents de Menorca en alguns actes? Fa falta que arribin vaixells amb hordes de gent durant una setmana?
El que reclama la gent no és cap privilegi extraordinari. Simplement, demana poder continuar formant part d’allò que li és propi. No es tracta d’excloure ningú, sinó d’evitar que els qui han heretat i mantingut aquesta tradició acabin convertits en espectadors de la seva pròpia festa.
Com ja he dit, consider que el problema no cau sobre el nombre de persones que hi hagi a Ciutadella els dies 23 i 24 de juny. Per açò, encara que és clau tenir en compte el nombre de visitants, sobretot hauríem de parlar de la seva gestió.
Sí, està molt bé que a la plaça des Born no es deixin entrar bòtils de plàstic i que es posi un límit d’aforament, però potser ha arribat el moment de plantejar-nos si aquests mecanismes també haurien de servir per protegir la participació dels menorquins.
El risc de conservar una festa buida
Perquè una tradició no es conserva només repetint els mateixos rituals any rere any. Es conserva quan les persones que li donen sentit poden continuar vivint-la.
Encara que faguem un gran esforç en no perdre la festa, si els que realment la disfrutam no ho podem fer, trobam unes tradicions persistents però buides de significat.
De poc serveix mantenir intactes els actes si cada vegada hi ha menys ciutadellencs que els poden gaudir o persones que realment comprenguin tota la seva dimensió.
El futur de Sant Joan és incert, i probablement no hi ha solucions fàcils. Però sí que hi ha una idea que hauria de ser irrenunciable: els ciutadellencs no podem quedar relegats a un segon pla dins la nostra pròpia festa.
Els joves de Ciutadella també mereixem viure Sant Joan com el vam viure quan érem fillets.
Perquè les tradicions no moren quan desapareixen els rituals.
Moren quan les persones que els donen sentit deixen de poder viure’ls.
I la pregunta, al final, és molt simple:
Si els ciutadellencs acabam sentint-nos estrangers dins la nostra pròpia festa, què és exactament allò que estam preservant?
Margarita Mercadal Juan
