No record com va ser, ja fa uns anys, que vam anar, amb la família de la meua dona, al teatre de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona a veure l’obra Incendis de Wajdi Mouawad, posada en escena per la companyia La Perla29 i dirigida per Oriol Broggi.
El que sí que record és que em va impressionar molt; la vam disfrutar i la vam patir. Poc temps després la vaig llegir, juntament amb les altres tres obres —Litoral, Boscos i Cels— que formen la tetralogia La sang de les promeses.
“La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor del qui les llegeix”, dirà el director.
Un nou descobriment
De casualitat, fa uns dies, a la llibreria vaDllibres em vaig topar amb una nova obra seva, Tots ocells, i no vaig dubtar a endur-me-la.
Aquesta obra ja s’havia estrenat a Barcelona al mateix espai i per la mateixa companyia. Ara la reposen, amb totes les entrades exhaurides, i pròximament en faran una gira per tot Catalunya.
Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa més rellevants del panorama actual. Nascut al Líban, la guerra civil va obligar la seva família a refugiar-se a Beirut i posteriorment a emigrar a França i al Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca.
El conjunt de la seva obra, que l’ha convertit en un autor de renom internacional, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa. Amb la novel·la Ànima ha obtingut diversos premis de prestigi. Des del 2016 dirigeix el Teatre Nacional de la Colline, a París.
La trama de «Tots ocells»
Eitan, el protagonista de Tots ocells, és un jueu alemany que investiga sobre l’ADN a Nova York. Allà es troba amb Wahida, una jove àrab que fa una tesi sobre un manuscrit de Hassan al-Wazzan, conegut per Lleó l’Africà, diplomàtic marroquí nascut a Granada i convertit al cristianisme.
Tots dos viatgen a Israel a la recerca dels avantpassats d’Eitan. Quan anaven a travessar el pont que els menava a Cisjordània, un atemptat terrorista fereix greument Eitan i el deixa en coma.
Wahida es veu en la tessitura de comunicar als pares d’Eitan, residents a Alemanya i que no aproven la relació del seu fill jueu amb una àrab, la greu situació en què es troba. El drama es desenvolupa en ple conflicte entre Palestina i Israel.
En una visita anterior dels pares a Nova York, amb motiu de la pasqua jueva, ja s’havia produït una forta discussió entre Eitan i la seva família per la relació amb Wahida, en presència de l’avi patern.
Norah, la mare —jueva però filla d’una família de comunistes de l’Est— li dirà: “No hi ha ningú, ni una sola tribu, que pugui suportar veure el seu fill seure a taula amb l’enemic”.
Conflicte d’identitats
La guerra entre àrabs i israelians, tan d’actualitat malauradament, és al substrat de l’acció dramàtica. Però més enllà del conflicte bèl·lic hi ha el xoc d’identitats. Què és ser jueu? Què és ser àrab?
David, el pare, dirà al fill: “Hi ha una altra llei, més antiga, ancestral, que brolla de la sang dels nostres i que ens fa responsables els uns davant dels altres”.
I Eitan respon: “No és la carn ni la sang, és el cap, és la psicologia, una educació de merda, culpabilitzadora, que amaga la vida…”.
Wahida dirà: “He caminat sense anar enlloc entre la pols de Palestina i he tingut la sensació que tornava a casa. De nit era la guerra, a l’alba enterrar els morts… Ningú no es vol consolar. La còlera cal mantenir-la viva”.
I afegeix: “Fa tres anys que em moro d’avorriment amb una tesi que vol demostrar com n’és de perillós enclaustrar-se dins un principi d’identitat… com si jo n’estigués deslliurada!”.
L’amor i les identitats
La identitat jueva xoca amb l’amor, amb l’amor entre pares i fills.
Eitan afirma: “És que a mi se me’n fot, que els meus fills no siguin jueus!”. I David respon: “Participes en la desaparició i no et fa vergonya; insultes la memòria del teu avi”.
Però també dirà David: “Déu va fer d’aquest primer dia un dia únic, perquè per sempre més els pares estimin els fills amb un amor que precedeix totes les coses”.
I xoca també l’amor dels amants amb la identitat àrab. Wahida ho expressa així: “L’atemptat ho va esbocinar tot i els miralls s’han trencat i el que queda és tan senzill com insuportable: jo soc àrab. És una llàstima, oi? El teu pare tenia raó, Eitan”.
És difícil seleccionar fragments d’aquest text extraordinari, alhora filosòfic i poètic, on es tracten temes com la culpa, els orígens, la transmissió de la identitat i de la cultura, els xocs identitaris, els horrors de la guerra, el rancor inacabable, l’èxode i l’extermini del poble jueu, l’integrisme religiós, el dolor i l’amor.
I els ocells de l’atzar planaven damunt el mur que separa els pobles, ara a un costat, ara a l’altre.
Seria un regal —i alhora un repte— que el Teatre des Born ens pogués oferir una obra com aquesta, que a més dura tres hores i mitja.
