Si demà un jutge suspengués el Caragol des Born perquè l’Ajuntament no hagués tramitat correctament algun expedient, la majoria de ciutadellencs ho considerarien una absurditat. Ningú discutiria que l’Ajuntament té competències per organitzar les festes ni que Sant Joan forma part de l’interès general de la ciutat. El debat seria un altre: si un error procedimental ha de prevaler sobre una decisió legítima i àmpliament assumida per la societat.
Salvant les distàncies, aquesta és la pregunta de fons que amaga el conflicte judicial de la plaça des Born.
La forma i el fons del conflicte
Abans de continuar, convé deixar una cosa clara. Els empresaris que han impulsat la demanda tenen tot el dret a defensar els seus interessos i a exigir que l’Ajuntament actuï conforme a la legalitat. Aquesta és una garantia bàsica de qualsevol estat de dret. Les administracions públiques també han de complir les normes i sotmetre’s als procediments establerts.
Dit açò, també és cert que la sentència coneguda fins ara no entra a valorar si la peatonalització és bona o dolenta per a Ciutadella. Tampoc discuteix que l’Ajuntament tengui competències per regular el trànsit o reorganitzar l’espai públic. El nucli de la qüestió és un altre: el tribunal considera que l’actuació es va executar sense el corresponent títol habilitant i, per tant, mitjançant una via de fet.
Jurídicament és una qüestió rellevant. Però políticament i socialment la pregunta és si aquest defecte formal justifica les conseqüències que ara es pretenen imposar.
Una qüestió formal amb conseqüències reals
Perquè la retirada dels vehicles de la plaça des Born no és una decisió adoptada per una administració incompetent ni una actuació arbitrària. És una decisió política impulsada per un govern municipal elegit democràticament, amb competències per gestionar la mobilitat urbana i l’espai públic.
Es pot discrepar d’aquesta decisió. És perfectament legítim defensar que els cotxes haurien de continuar passant per la plaça. Es pot considerar que la peatonalització perjudica l’activitat econòmica o dificulta la circulació. Tot açò forma part del debat polític normal d’una ciutat viva.
El que resulta més discutible és utilitzar una qüestió formal per intentar revertir una decisió que, en el fons, l’Ajuntament té capacitat legal per adoptar.
Perquè si el problema és realment la inexistència d’un expedient administratiu suficient, la solució és tan simple com tramitar-lo correctament. Informes tècnics, justificació jurídica, resolució administrativa i aprovació pels òrgans competents. Res impedeix que, una vegada completat aquest procediment, la mateixa decisió pugui tornar a adoptar-se amb totes les garanties legals.
El cost d’anar i tornar
I aquí apareix la gran contradicció d’aquest conflicte.
Si els cotxes tornen al Born en execució provisional de la sentència i, mesos després, l’Ajuntament aprova el corresponent expedient o els tribunals superiors acaben avalant la seva actuació, la ciutat haurà pagat dues vegades pel mateix debat. Primer per reobrir la plaça al trànsit i després per tornar-la a tancar.
Canvis de senyalització, adaptacions de l’espai públic, recursos tècnics, hores de feina municipal i noves actuacions administratives. Tot assumit amb recursos públics.
Tan evident és aquest risc que la mateixa llei contempla la possibilitat que els demandants hagin de dipositar una fiança abans de forçar una execució provisional. No és un caprici jurídic. És el reconeixement que una plaça no es transforma de franc, que els canvis tenen un cost i que, si una sentència posterior acaba avalant la peatonalització, qualcú haurà de respondre pels perjudicis ocasionats per haver precipitat una situació que després podria haver de revertir-se novament.
És legítim preguntar-se si aquest escenari beneficia realment l’interès general.
Una crítica també al govern municipal
Ara bé, tampoc pretén aquest article convertir-se en una defensa amable del govern municipal. No va d’açò.
Perquè, sincerament, ja els hi val.
Si hi havia una actuació que exigia una pulcritud administrativa absoluta era precisament la peatonalització del Born. Per la seva transcendència simbòlica, política i urbanística, l’expedient havia d’estar blindat jurídicament des del primer dia. No ho ha estat. I aquesta falta de diligència ha ofert als detractors del projecte i als opositors a la retirada dels vehicles una oportunitat que no han dubtat a aprofitar.
Però les mancances no acaben aquí.
El debat pendent sobre la mobilitat
El govern municipal tampoc ha estat capaç d’explicar amb claredat quin model de mobilitat proposa per a Ciutadella durant les pròximes dècades. La peatonalització del Born s’ha presentat sovint com una actuació aïllada quan, en realitat, forma part d’una estratègia molt més àmplia recollida al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS).
La clau continua sent l’aparcament
De fet, probablement la transformació més important del PMUS ni tan sols era la retirada dels vehicles del Born.
El gran repte continua sent la gestió dels aparcaments.
Garantir que els residents puguin estacionar prop de casa seva. Que els ciutadans de les urbanitzacions i altres nuclis trobin places disponibles a preus assumibles. Que els visitants deixin el vehicle als aparcaments dissuasius abans d’entrar al centre urbà. Que el cotxe deixi de ser imprescindible per accedir al cor de la ciutat.
Aquesta és la peça que realment pot transformar la mobilitat de Ciutadella.
I mentrestant, gairebé ningú sembla haver reparat en una ironia considerable.
La peça més important del model de mobilitat que dibuixa el PMUS no és al Born. És a les zones d’aparcament. És als estacionaments dissuasius. És en la regulació intel·ligent de les places disponibles. És en la priorització dels residents.
I tot açò no és cap idea nova.
Fa anys que està escrit. Fa mesos que roman en aprovació inicial. Fa mesos que està pràcticament aturat.
Mentre Ciutadella discuteix sobre la conseqüència més visible del problema, les eines que haurien de permetre ordenar l’aparcament, reduir la pressió sobre el centre i millorar la mobilitat del conjunt del municipi continuen esperant.
La contradicció dels grans projectes
També ha faltat pedagogia a l’hora de desmuntar algunes idees que s’han convertit gairebé en dogmes.
Resulta difícil defensar simultàniament la necessitat d’allunyar el trànsit rodat del centre i plantejar com a gran solució un aparcament subterrani al mateix centre.
De la mateixa manera, gairebé no s’ha explicat que existeixen alternatives molt menys costoses i més ràpides d’executar, com els aparcaments modulars en altura, capaços d’incrementar significativament l’oferta de places sense necessitat de grans obres subterrànies.
Tot açò forma part del debat que Ciutadella hauria d’estar mantenint.
Però és més fàcil discutir sobre pilones, recursos judicials i defectes procedimentals.
Al final, massa sovint, la política local acaba convertint els problemes en trinxeres en lloc de convertir-los en solucions.
Més enllà del Born
Perquè, en realitat, el debat del Born va molt més enllà del Born.
La qüestió és què passa quan la forma acaba adquirint més importància que el fons. Quan un defecte procedimental es converteix en l’eina per bloquejar una decisió política que podria adoptar-se igualment per la via correcta.
Quan la forma substitueix el debat
I encara hi ha una altra pregunta que gairebé ningú formula.
Si aplicàssim el mateix nivell d’exigència formal a totes les actuacions municipals, quantes resistirien una impugnació judicial?
La resposta probablement sorprendria molts ciutadans.
Qualsevol persona que hagi tingut tractes amb una administració sap que els defectes de forma existeixen. Expedients incomplets, tràmits millorables, informes que arriben tard o resolucions que no sempre segueixen un camí impecable. No és una realitat exclusiva de Ciutadella. És una realitat present a pràcticament totes les administracions públiques.
Açò no vol dir que els procediments no siguin importants. Ho són. I molt.
Però també convé recordar que el dret administratiu no hauria de convertir-se en una eina per substituir el debat democràtic.
Els governs governen. Els tribunals controlen la legalitat. I els ciutadans decideixen a les urnes.
Quan aquests equilibris es confonen, apareixen situacions com l’actual, on una discussió que aparentment gira al voltant d’un expedient acaba amagant un desacord molt més profund sobre el model de ciutat que es vol per a Ciutadella.
La pregunta que realment importa
Potser per açò la pregunta més important no és si faltava un document, una resolució o un tràmit.
La pregunta és una altra.
Si demà l’Ajuntament aprovàs correctament tots els expedients necessaris i la peatonalització fos jurídicament impecable, els qui avui celebren la sentència acceptarien el resultat?
Si la resposta és no, aleshores el conflicte mai no ha estat sobre la forma.
Ha estat sobre el fons.
