L’Ajuntament de Ciutadella ha obert el termini perquè les entitats interessades puguin participar en la Crema dels Bujots, que se celebrarà el diumenge de Pasqua, dia 5 d’abril de 2026, a les 12 del migdia. La convocatòria estarà oberta del 5 al 27 de febrer i la tramitació s’haurà de fer de manera telemàtica a través de la Carpeta Ciutadana.
Per formalitzar la participació, les entitats hauran de presentar una declaració responsable i una memòria descriptiva de l’activitat, amb croquis i plànol de situació, així com el detall del material pirotècnic homologat que s’emprarà, especificant-ne el tipus i la quantitat. També caldrà garantir una distància mínima de seguretat de quinze metres al voltant del bujot, delimitar el perímetre amb tanques i seguir en tot moment les indicacions de les autoritats i els seus agents.
Un conjunt de requisits que formen part de l’organització habitual de l’acte, però que també reflecteixen l’evolució d’una de les tradicions més singulars i arrelades de Ciutadella.
Un costum documentat i compartit
El costum de matar el bujot per Pasqua està documentat des de fa segles. El Diccionari Alcover-Moll descriu el bujot com una figura humana feta de palla i vestida amb roba, que era penjada enmig d’una plaça i abatuda abans de ser cremada.
Amb el temps, la celebració es va fixar en el diumenge de Pasqua i es va consolidar com un acte de crítica popular. Els bujots han representat tradicionalment personatges coneguts o fets rellevants de l’any: figures públiques, decisions polítiques, conflictes socials o situacions que havien generat debat o malestar ciutadà.
El ninot esdevenia així una caricatura col·lectiva, exposada al carrer i sotmesa al judici popular abans de ser consumida pel foc.
El professor Jaume Mascaró ha explicat que el sentit profund del ritual no és tant el càstig com la renovació: cremar allò vell, allò que es vol deixar enrere, per obrir simbòlicament un nou cicle, una idea present en moltes celebracions vinculades al foc, especialment en l’àmbit mediterrani.
L’origen del nom i el simbolisme del foc
El mateix mot bujot remet a un origen llunyà. Segons diverses interpretacions, prové de Bugia, ciutat del nord d’Àfrica d’on antigament s’importaven simis i cera.
D’aquí derivarien termes com bugiot, utilitzat per designar un simi mascle, i bugia, que inicialment feia referència a l’espelma i que més endavant donaria nom també a la peça mecànica encarregada d’encendre el combustible als motors.
De nou, el foc, l’encesa i la transformació apareixen com a elements centrals, tant en l’origen etimològic com en el desenvolupament de la tradició.
Quan el soroll formava part del ritual
Durant dècades, matar el bujot va ser també un acte sonor. Les escopetes de caça, carregades amb cartutxos de pólvora sense perdigons, marcaven el ritme de la celebració.
El renou sec dels trets formava part de l’escenografia, juntament amb la concentració de públic i l’ambient festiu que omplia els carrers.
Així ho recollia encara l’any 2016 la informació municipal sobre les anomenades Matances de Bujots, on es descrivia l’acte com una successió de ninots penjats pels carrers que es convertien en el blanc dels dispars abans de ser cremats.
Aquella imatge forma part de la memòria recent de la ciutat, però ja no del present.
El canvi normatiu i el punt d’inflexió
El canvi en la manera de celebrar l’acte no respon a una prohibició puntual ni específica d’aquesta tradició, sinó a l’aplicació d’un marc legal que ja existia amb anterioritat.
El Reglament d’Armes, vigent des de 1993, estableix que les armes de foc només poden ser utilitzades en àmbits molt concrets i autoritzats, i no de manera generalitzada a la via pública.
Durant anys, però, algunes pràctiques festives van conviure amb una interpretació flexible de la normativa, especialment quan es feia ús de cartutxos de pólvora sense projectils i en contextos tradicionals molt arrelats.
Aquesta lectura es va anar restringint progressivament i es va reforçar a partir de 2020, amb una actualització del Reglament d’Armes que, sense introduir una prohibició nova, va posar l’accent en el control i la seguretat.
En el context posterior a la pandèmia, les autoritats van optar per aplicar aquests criteris de manera més estricta en actes multitudinaris i a l’espai públic, fet que va conduir a la substitució dels trets per traca, petards i altres elements pirotècnics.
Una tradició que continua viva
Lluny de suposar la fi de la celebració, aquest canvi ha permès donar continuïtat a la tradició adaptant-la a les condicions actuals.
Segons cròniques recents, Ciutadella continua celebrant cada diumenge de Pasqua la crema dels bujots, amb una elevada afluència de públic i ninots dedicats a qüestions d’actualitat com escàndols polítics, el preu de la llet o la sequera.
Els bujots continuen penjats davant les entitats i establiments que els confeccionen, i l’acte manté el seu caràcter festiu i crític. El que ha canviat és la forma, no la funció.
Tradició, record i adaptació
Les tradicions no solen sobreviure per la repetició exacta del gest, sinó per la capacitat de reinterpretar-lo. El passat es transforma en record; el record, en relat; i el relat permet que la celebració continuï tenint sentit per a la comunitat.
Ara bé, aquesta reinterpretació no és neutra. Matar el bujot ha estat, històricament, un acte de crítica popular, però també un ritual d’ajusticiament simbòlic: una figura assenyalada pel “poble”, exposada i finalment destruïda en nom d’un consens col·lectiu.
En temps moderns, aquest simbolisme no desapareix pel fet de substituir les escopetes per pirotècnia o d’ordenar l’acte amb protocols de seguretat. El gest continua sent el mateix, encara que estèticament s’hagi adaptat: identificar un dissident, ridiculitzar-lo i eliminar-lo simbòlicament de l’espai públic.
Pasqua, foc i continuïtat
La convocatòria d’enguany n’és una nova mostra. Sense trets, però amb foc. Sense armes, però amb escenificació. Sense violència física, però amb una càrrega simbòlica que continua interpel·lant la comunitat.
Més que una evolució profunda, la transformació de la Crema dels Bujots pot llegir-se com un ajust estètic a les normes del present, mentre el missatge de fons —l’ajusticiament col·lectiu del que incomoda— roman intacte.
Una tradició que ja no es dispara, però que encara crema. I que, precisament per això, convida també a pensar.
