De nou Ciutadella es prepara per a l’apoteosi santjoanera. Un any més. Tot s’atura. I com cada any reapareix també el debat sobre la massificació, sobre la pèrdua d’autenticitat de les festes i sobre aquella sensació, cada vegada més estesa, que Sant Joan ja no és el que era.
Probablement és cert.
Però tampoc Menorca és la que era.
Durant aquestes setmanes tornam a sentir les mateixes queixes. Que si hi ha massa gent. Que si les navilieres porten milers de visitants. Que si s’hauria de restringir l’arribada de passatgers. Enguany, sense anar més lluny, l’anunci de sis vaixells addicionals durant les festes ha tornat a encendre el debat.
Però convertir aquests sis vaixells en l’explicació de tot plegat és tan temptador com insuficient.
La realitat és que durant els darrers dies de juny Menorca ja està plena de gent. Turistes allotjats a hotels, persones que ocupen habitatges vacacionals, propietaris de segones residències, visitants de tota l’illa i residents que es desplacen cap a Ponent. El que succeeix els dies 23 i 24 no és tant que arribi una allau extraordinària de persones de fora, sinó que una gran part de la gent que ja és a Menorca es concentra simultàniament a Ciutadella.
Per això resulta bastant simplista presentar les navilieres com les grans responsables de la massificació. Si les navilieres fan negoci amb Sant Joan, també el fan els hotels, els habitatges vacacionals, els propietaris que lloguen cases durant aquestes dates, els bars, els restaurants i una part molt important de l’activitat econòmica menorquina.
La pregunta és molt simple: qui renuncia voluntàriament al negoci que genera Sant Joan?
La resposta és evident: pràcticament ningú.
I és aquí on la conversa es torna incòmoda. Perquè resulta difícil sostenir que la massificació és un problema creat exclusivament pels altres quan pràcticament tothom participa, directament o indirectament, dels beneficis que genera.
Sant Joan es transforma. Però no es transforma per culpa de sis vaixells. Es transforma perquè Menorca fa dècades que es transforma. Fa dècades que adapta la seva economia, el seu territori i bona part de la seva activitat a la demanda turística. Fa dècades que competeix dins un mercat global. Fa dècades que converteix la seva singularitat en un producte.
Aquí apareix una altra paradoxa. Durant anys hem repetit que Menorca era diferent, que no volíem ser només una destinació de sol i platja i que oferíem alguna cosa més. Tanmateix, cada vegada ens costa més explicar què ens fa diferents. Hem comercialitzat la nostra singularitat al mateix temps que l’anàvem diluint.
Les festes de Sant Joan formen part d’aquest procés. Són una de les principals imatges amb què promocionam Menorca. Apareixen en vídeos, reportatges, campanyes institucionals i continguts promocionals. Les utilitzam com un dels grans elements diferencials de l’illa.
Per això resulta sorprenent indignar-se quan aquesta promoció funciona.
No es pot vendre una festa al món i després enfadar-se perquè el món vulgui venir a veure-la.
També és interessant observar que moltes vegades el debat sobre la massificació no gira tant entorn del nombre de persones com de qui ocupa els espais més emblemàtics de la festa. La preocupació apareix quan costa entrar al Caragol des Born, quan es fa difícil accedir as Pla o quan els ciutadellencs deixen de gaudir de la posició privilegiada que tradicionalment havien tingut.
Potser allò que molts reclamen no és tant una reducció de la massificació com una certa preferència local dins la massificació. És una aspiració legítima, però convé anomenar les coses pel seu nom.
En aquest context apareixen propostes com la d’organitzar grans concerts o activitats alternatives fora dels espais centrals de la festa per desviar-hi una part dels visitants. La idea és curiosa perquè posa de manifest una contradicció evident. Durant anys hem utilitzat Sant Joan com a reclam per atreure persones a Menorca i, quan aquestes persones arriben, plantejam oferir-los experiències alternatives allunyades precisament d’allò que els ha fet venir.
A més, aquestes propostes no eliminen la massificació, simplement la traslladen. Un gran concert també requereix seguretat, serveis sanitaris, neteja, mobilitat, controls i recursos públics. El problema no desapareix; simplement canvia de lloc.
Tot plegat revela una actitud molt estesa. Volem conservar els beneficis econòmics que genera l’arribada de visitants, però intentam reduir al mínim les conseqüències que aquesta arribada comporta. Volem els ingressos, però no les incomoditats. Volem els beneficis del turisme sense els turistes.
I aquí arribam al debat que realment continuam evitant. No és una qüestió de sis vaixells ni de dos dies de juny. És una qüestió de model.
Quants visitants pot assumir Menorca? Quants vehicles? Quin creixement estam disposats a acceptar? I quines renúncies estam disposats a assumir?
Perquè limitar vaixells durant dos dies és relativament fàcil. Qüestionar un model econòmic del qual vivim tots és bastant més complicat.
I mentre aquest debat no arribi, continuarem repetint cada Sant Joan la mateixa escena: assenyalant culpables externs, beneficiant-nos de la massificació i lamentant-nos després de les conseqüències que nosaltres mateixos contribuïm a generar.
És el mercat, amic.
