A Ciutadella el temps no es mesura en anys.
Ni en legislatures.
Ni tan sols en dècades.
Aquí el temps es mesura en Sant Joans.
Quant falta per Sant Joan. Quan cau Sant Joan. Si enguany hi haurà molta gent. Si es caragol des Born podrà rodar bé. Si arribarem a temps de tenir-ho tot preparat. Si l’Ajuntament haurà adjudicat els contractes abans de festes.
Sant Joan és el nostre calendari emocional, polític i administratiu.
I potser també la metàfora més exacta del gran problema de Ciutadella: una ciutat atrapada dins un present etern, condemnada a repetir-se mentre deixa escapar, una darrere l’altra, totes les oportunitats de transformar-se.
La sentència del TSJIB que obliga a retornar els cotxes as Born és exactament açò.
No és només una resolució judicial.
És la constatació d’un fracàs col·lectiu.
La derrota de totes i tots.
Perquè la Justícia no diu que peatonalitzar Es Born sigui una mala idea. No diu que la plaça hagi de continuar sent un aparcament gegant enmig del centre històric. No diu que sigui desitjable mantenir un embut permanent de trànsit, fum, taps i renous devora la Catedral.
El tribunal no qüestiona el model.
Qüestiona la incapacitat de dur-lo a terme com toca.
I açò és infinitament més greu.
Perquè el que retrata la sentència és una ciutat que fa anys que confon la fotografia amb la transformació real. Una política local obsessionada amb l’impacte immediat, amb la façana, amb la instantània, però profundament incapaç de sostenir administrativament allò que anuncia.
Peatonalitzar Es Born tenia sentit.
I molt.
Per higiene urbana. Per dignitat patrimonial. Per qualitat de vida. Per sentit comú.
Però una ciutat no es transforma només movent jardineres i llevant cotxes.
Una ciutat es transforma planificant.
I aquí és on Ciutadella torna a naufragar.
Perquè la peatonalització des Born no havia de ser una actuació aïllada. Formava part d’un nou model de mobilitat que exigia aparcaments alternatius, regulació coherent de l’ORA, redistribució de trànsit, aprovació definitiva del PMUS i una estructura administrativa sòlida capaç de defensar jurídicament cada passa.
Però res d’açò s’ha culminat.
I la Justícia acaba dient el que molts intuïen: que ningú ha estat capaç d’explicar ni de justificar correctament per què aquella decisió formava part d’un projecte integral de ciutat.
La sentència no penalitza Ciutadella per valenta.
La penalitza per tèbia.
Per improvisar.
Per deixar les coses a mig fer.
I açò ja no va de dretes ni d’esquerres. Fa massa temps que la política local viu instal·lada en una mediocritat confortable. Una gestió orientada sobretot a resistir, a arribar a final de legislatura, a no complicar-se massa la vida.
En el millor dels casos, la política s’ha convertit en un aparador personal.
En el pitjor, en una rutina burocràtica amb sou fix i poca ambició.
I sí, també hi ha responsabilitats dins l’administració. Perquè Ciutadella fa anys que viu atrapada dins una cultura funcionarial excessivament lenta, defensiva i prudent. Una administració que sovint sembla més preocupada per evitar problemes que per construir futur.
Mentrestant, la ciutat continua aturada.
El nou PGOU dorm dins un calaix des de fa quasi una dècada. L’habitatge s’ha convertit en una emergència silenciosa. Els joves no poden quedar a viure aquí. Els grans projectes s’eternitzen. Les decisions estructurals sempre queden ajornades.
Sempre hi ha una excusa millor.
Sempre hi ha una urgència més immediata.
Sempre hi ha Sant Joan massa a prop.
I així acabam dedicant recursos humans, hores tècniques i diners públics a repetir cada any exactament les mateixes tramitacions extraordinàries. Els mateixos contractes. Els mateixos muntatges. Les mateixes improvisacions.
Com es dia de sa marmota.
Allò urgent devora allò important.
I després ens sorprèn que Ciutadella no avanci.
La gran ironia de tot plegat és gairebé literària.
La mateixa sentència apunta que Es Born és un Bé d’Interès Cultural i que, precisament per açò, qualsevol actuació damunt la plaça exigeix una justificació especialment rigorosa.
Extraordinari.
Durant dècades hem considerat perfectament normal convertir la plaça més emblemàtica de Ciutadella en un aparcament gegant i un nus de trànsit constant.
Però retirar els cotxes és allò que requereix una justificació excepcional.
És una metàfora perfecta del lloc on vivim.
I ara començaran els debats eterns. Les jornades. Les comissions. Els estudis previs. Les reformes integrals que no arriben mai. Les discussions infinites sobre si la plaça ha de ser més dura o més verda.
I tal vegada passaran vint anys més sense decidir res.
Però tranquils.
Sempre hi haurà qualcú disposat a recordar-nos allò vertaderament important.
Que es pugui fer bé es caragol des Born.
Que no toquem massa res.
Que alerta amb els cavalls.
Que ja falta menys per Sant Joan.
I fins l’any que ve, si Déu vol.
