La política no consisteix a agradar a tothom. Ni tan sols a encertar sempre. La política consisteix, sobretot, a decidir.
Vivim temps en què sembla que qualsevol decisió important hagi d’estar precedida per un consens absolut. Però aquest consens, senzillament, no existeix. Si tot fos consensuable, no existirien diferents models de ciutat, ni projectes polítics alternatius, ni tampoc la necessitat de votar.
La plaça des Born n’és un bon exemple.
A Ciutadella Digital sempre hem defensat que els cotxes havien de sortir del Born. No perquè això resolgués, per si sol, els problemes de mobilitat de Ciutadella, sinó perquè era el primer pas imprescindible per començar a afrontar-los.
Qui sosté que abans calia tenir redactat el projecte definitiu de remodelació de la plaça, assegurar-ne el finançament, licitar les obres i executar-les abans de tocar un sol vehicle, probablement desconeix els temps de qualsevol administració pública.
Un projecte d’aquestes característiques pot tardar perfectament deu anys. O més.
De debò la ciutat havia d’esperar una dècada mentre la plaça continuava saturada cada estiu?
Nosaltres creiem que no.
Treure els cotxes no era el final del camí.
Era començar a caminar.
Governar també és assumir riscos
Les ciutats no es transformen esperant el projecte perfecte. Es transformen prenent decisions, corregint errors quan cal i continuant avançant.
És preferible equivocar-se intentant millorar una ciutat que resignar-se a no fer res.
Perquè els errors es poden corregir.
La inacció, massa sovint, es cronifica.
Precisament per això sorprèn que una actuació que havia de ser només el començament d’una transformació més àmplia hagi acabat monopolitzant durant mesos tota la conversa pública.
Avui gairebé ja no discutim sobre mobilitat, aparcaments dissuasius, transport públic o massificació.
Discutim sobre una plaça.
I quan una ciutat acaba parlant durant mesos només d’una plaça, potser està deixant de parlar dels problemes que realment determinaran el seu futur.
El valor de donar la cara
Hi ha, però, una altra reflexió que aquest episodi deixa damunt la taula.
L’equip de govern municipal governa perquè va obtenir el suport necessari per formar una majoria de govern. Es pot discrepar de les seves decisions. És legítim. També ho és recórrer als tribunals quan es considera que una actuació administrativa no s’ajusta a dret.
Tot això forma part d’una democràcia.
Però també és legítim preguntar-se si un debat eminentment polític ha d’acabar condicionat, durant mesos o anys, per actors dels quals una part de la ciutadania no identifica clarament qui n’assumeix la representació pública.
No és una crítica al dret dels demandants.
És una reflexió sobre la qualitat del debat democràtic.
Les plataformes ciutadanes, les associacions i els col·lectius tenen tot el dret a participar en la vida pública. Però també haurien d’assumir una responsabilitat: explicar qui són, qui els representa i defensar les seves idees obertament.
Les idees no perden força quan tenen un nom.
Al contrari.
La guanyen.
Si hi ha una part de la ciutadania que considera que els cotxes han de tornar al Born, és perfectament legítim. Que s’organitzi, que exposi els seus arguments i que defensi públicament el seu model de ciutat.
De la mateixa manera, també seria legítim que sorgís una plataforma ciutadana en defensa d’un Born definitivament pacificat.
La democràcia necessita debat.
Però també necessita transparència.
Quan la política acaba als jutjats
Una democràcia necessita tribunals independents. I necessita que qualsevol ciutadà pugui impugnar les decisions de l’Administració quan consideri que no s’ajusten a dret.
Aquest dret és irrenunciable.
Però també convé preguntar-se si la judicialització de la política s’està convertint, massa sovint, en una extensió del debat polític.
Perquè qualsevol decisió d’un govern és susceptible de ser impugnada.
I quan hi ha mesures cautelars, aquella decisió pot quedar suspesa mentre els tribunals resolen el fons de la qüestió.
És una garantia jurídica necessària.
Però també té conseqüències polítiques.
Una decisió adoptada per un govern legítimament constituït pot quedar condicionada durant mesos o fins i tot anys. Quan arriba la sentència definitiva, el context polític pot haver canviat completament.
No es tracta de qüestionar la justícia.
Es tracta de preguntar-nos si aquest és sempre el millor camí perquè una ciutat avanci.
Perquè una democràcia madura necessita jutges independents.
Però també necessita governs que governin, oposicions que facin política, ciutadans que participin i col·lectius que defensin les seves idees amb transparència.
Les urnes continuen essent el millor jutge
Potser el 2027 una majoria de ciutadans decidirà que els cotxes han de tornar al Born.
O potser decidirà consolidar definitivament una plaça pensada per als vianants.
Seran les urnes qui ho decidiran.
Però perquè els ciutadans puguin decidir lliurement, abans cal que cadascú expliqui quin model de ciutat defensa. Sense ambigüitats. Sense posar-se de perfil.
Si hi ha partits que consideren que el Born ha de recuperar el trànsit rodat, seria desitjable que ho expliquessin obertament, que ho incorporassin al seu programa electoral i que demanassin el vot per fer-ho.
Resulta igualment significatiu veure com alguns partits polítics han celebrat aquesta resolució cautelar. És una posició perfectament legítima. Però també admet una altra lectura: l’aplaudiment de la via judicial pot interpretar-se com la constatació de la dificultat de construir una majoria política suficient per revertir aquesta decisió per la via democràtica.
En democràcia, les majories es construeixen convencent els ciutadans, no els jutges. Els tribunals garanteixen la legalitat; les urnes decideixen el model de ciutat. Quan un debat eminentment polític acaba traslladant-se als jutjats, no només canvia l’escenari. També evidencia els límits de la política per resoldre políticament els seus propis conflictes.
Perquè la política no consisteix a esperar que bufi el vent.
Consisteix a explicar cap on es vol anar.
A decidir.
I, sobretot, a donar la cara.
