La Universitat de les Illes Balears —que, convé recordar-ho perquè sembla necessari repetir segons quines evidències, és l’òrgan consultiu oficial en matèria lingüística a les Illes Balears— acaba de recordar una obvietat científica que fa dècades que està resolta: la llengua pròpia de Menorca és el català.
No ho diu un tuitaire amb foto de perfil èpica.
No ho diu un tertulià exaltat.
No ho diu una assemblea universitària amb guitarres i adhesius.
Ho diu la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic de la UIB, que recorda textualment que «la llengua pròpia tradicionalment parlada a les Illes Balears […] és reconeguda internacionalment i acadèmicament com a català o llengua catalana».
I encara més: l’informe conclou que emprar institucionalment el terme “menorquí” com si fos una llengua diferenciada «pot interpretar-se com un ús diferencialista».
És a dir: el debat no existeix acadèmicament. Existeix políticament.
Quan la ignorància es converteix en identitat
Però certament el nostre temps és difícil.
Ortega y Gasset ja advertia a La rebelión de las masas de l’aparició del “sabio ignorante”, aquell individu que opina amb una seguretat colossal precisament sobre allò que ignora. Ortega descrivia un tipus humà nou: algú que «se comportará en todas las cuestiones que ignora […] con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio».
El filòsof encara no coneixia Twitter, Telegram ni els reels de Facebook, però ja havia entès perfectament el mecanisme mental del segle XXI.
Perquè el problema actual ja no és només el dret a la ignorància. És la reivindicació orgullosa de la ignorància com a forma de resistència cultural.
Vivim en una època on la Terra pot ser plana, les vacunes poden inserir microxips, l’home no va arribar mai a la Lluna, Elvis viu a Wisconsin, i milers de persones poden creure simultàniament que un vídeo vertical de trenta segons pesa més que cinquanta anys de consens científic.
I dins aquest ecosistema mental apareix també la teoria segons la qual el menorquí no és català.
Naturalment.
Perquè si qualcú pot negar la rotació terrestre, tampoc no costa gaire negar la filologia romànica.
La batalla no és lingüística, és emocional
El més fascinant és que aquesta obsessió fragmentària només apareix amb llengües que carreguen pes identitari. Ningú discuteix seriosament que l’anglès australià sigui anglès. Ningú defensa que el castellà d’Argentina sigui una llengua separada. Ningú exigeix una acadèmia sobirana del murcià septentrional.
Però aquí sí.
I perquè el problema real no és lingüístic. És emocional.
La paraula “català” incomoda determinats sectors perquè no l’associen només a una llengua, sinó a una geografia, una ideologia i una batalla política concreta. I així neix el miracle intel·lectual contemporani: transformar un dialecte en idioma per evitar un nom que molesta.
El cas valencià fa dècades que funciona com a laboratori d’aquesta operació. Primer es reivindica la “personalitat pròpia”. Després s’insinua que la llengua és diferent. Finalment apareixen acadèmies paral·leles, guerres escolars i una societat discutint eternament una qüestió que la lingüística ja havia resolt.
La paradoxa és extraordinària: milions de persones entenent-se perfectament mentre insisteixen que no parlen la mateixa llengua.
Francesc de Borja Moll —probablement un dels menorquins que més sabia sobre el tema— ja distingia clarament entre llengua i dialecte. Però avui un filòleg té menys autoritat social que un vídeo mal subtitulat compartit per WhatsApp.
I així acabam convertint una qüestió científica en una batalla sentimental.
Discutint l’etiqueta mentre la llengua retrocedeix
Però si anam fins al final del raonament diferencialista, la situació es torna directament còmica.
Perquè jo no xerr menorquí.
Jo rall ciutadellenc.
I probablement un altre dirà que ralla ferrerienc. I un altre defensarà el maonès autèntic. I qualcú reclamarà ajudes per preservar el dialecte específic des seu carrer abans que arribi la normalització opressora des barri veí.
És el destí inevitable de totes les identitats construïdes exclusivament contra qualcú altre: que acaben fragmentant-se infinitament.
Mentrestant, la llengua real —la que encara parla la gent normal cada dia— retrocedeix socialment davant el castellà global, les plataformes digitals, l’anglès i la substitució lingüística progressiva.
Però nosaltres continuam discutint l’etiqueta.
És difícil imaginar una metàfora més exacta del nostre temps: discutir si el vaixell és menorquí o català mentre s’enfonsa.
