Aquest curs passat —escolar, polític i cultural— ha estat d’actualitat la pel·lícula El mestre que va prometre el mar, dirigida per Patrícia Font, que narra la història real del mestre català Antoni Benaiges, destinat a un petit poble de Burgos l’any 1935, en plena República.

Benaiges era un mestre entusiasta, com ho eren molts dels que es van sumar a les profundes reformes impulsades per la política republicana, convençuts que només l’educació podia fer sortir Espanya de l’empobriment i la ignorància a què havia estat sotmesa durant segles. En aquest petit poble, el mestre assaja de transformar una escola profundament conservadora, autoritària i beneïda per l’Església catòlica, introduint mètodes innovadors especialment inspirats en la metodologia d’un altre mestre rural del seu temps, el francès Célestin Freinet, creador del mètode pedagògic que duu el seu nom.

El mètode Freinet

Com és sabut, els eixos principals de la pedagogia Freinet giren entorn de la impremta, el text lliure i la revista escolar. Els fillets no aprenen dels llibres de text, sinó de la vida mateixa.

Surten de l’escola, passegen per la natura, observen les plantes, els animals, les pedres, i després escriuen les seves vivències i aprenentatges. Però escriuen amb una finalitat: comunicar als altres les seves experiències, als amics, als pares, als companys d’altres escoles. Per això necessiten una eina: la impremta. Redacten amb entusiasme, composen els textos amb les lletres, els imprimeixen i en fan una revista que repartiran. Gaudeixen d’una escola que ja no els obliga ni els castiga, una escola laica, lliure de dogmes.

Una experiència frustrada

L’experiència d’Antoni Benaiges, però, es va veure tràgicament frustrada per l’odi reaccionari i la por de perdre privilegis. El mestre va ser assassinat pels falangistes i l’impuls renovador de l’escola republicana va quedar esclafat sota les botes de l’exèrcit revoltat. Un altre film exemplificador d’aquesta tragèdia és La lengua de las mariposas.

Reflexions d’un mestre

Quan vaig veure la pel·lícula, especialment en observar la impremta que el mestre ensenya als fillets, se’m van remoure molts records lligats a la meva professió.

Als anys setanta, a Barcelona, vaig tenir la sort d’exercir en escoles catalanes, cooperatives, vinculades als moviments de renovació pedagògica, inspirades, entre altres, en les tècniques Freinet.

Sense conèixer encara la història de l’experiència freinetiana de la República, silenciada per la Dictadura, vaig aprendre a treballar el text lliure, la revista escolar i l’ús d’una impremta.

No era una impremta com la de Benaiges, sinó una impremta de gelatina que fabricàvem nosaltres mateixos amb glicerina, cola de peix, sucre i aigua. Amb aquest sistema, els fillets imprimien els seus textos i en feien revistes que s’enduien a casa.

En tornar a Menorca, vam aplicar aquesta tècnica a l’escola i la vam compartir amb altres mestres.

Una pedagogia avançada

Il·lusos de nosaltres, pensàvem que érem a l’avantguarda educativa. Però remenant papers del meu pare, Andrés Bosch y Anglada, mestre també, vaig trobar manuscrita exactament la mateixa fórmula de la impremta de gelatina.

Mon pare havia estat mestre de l’Escola Graduada d’Alaior des de 1932, durant la República, i pioner en la introducció del mètode Freinet a Menorca.

El pedagog Pere Alzina, al llibre La realitat educativa a Menorca (2007), destaca aquesta experiència com la punta de llança de la innovació pedagògica a l’illa. La revista escolar Nuestra Escuela, elaborada pels alumnes, n’és un testimoni extraordinari.

Lliçons a aprendre

En conclusió, allò que nosaltres aplicàvem a l’escola als anys setanta i vuitanta, pensant que era el darrer crit en educació, ja ho havien posat en pràctica mestres de la República quaranta anys abans.

D’aquí en podem extreure diverses lliçons: la humilitat; el mal irreparable que va fer la revolta militar i la Dictadura franquista en segar un projecte educatiu il·lusionant; i la constatació que es van perdre quaranta anys en la història de l’educació. On seríem avui si aquella experiència no hagués estat truncada?