Arriba un punt dins la vida de la majoria dels joves menorquins en què la idea de partir a estudiar és imminent. Tot i que la majoria ho fan anant cap a la capital catalana, molts de nosaltres, especialment en els darrers anys, ens decantam per partir a indrets castellans del país. Ho feim, sabent que les diferències culturals i lingüístiques seran grans, però ignorant que ens puguem sentir un poc jutjats per aquestes.
Una realitat que a casa sembla segura
Menorca avui dia és un dels territoris que més conserva el català —o menorquí, mot que empren gran part d’aquells que volen sentir una separació entre nosaltres i els peninsulars— a Ciutadella el sents tant entre persones grans com entre aquells més petits, i dins els nostres caps, poques vegades posam en dubte que açò que per nosaltres és una realitat, per altres pugui arribar a ser una amenaça.
Quan la llengua passa a ser “eso que hablan en su casa”
Ara bé, una vegada arribes a la península amb tan sols divuit anys t’adones que aquesta realitat que donaves tant per segura a casa, es veu penjant d’un fil. A Barcelona que t’atenguin en català a una cafeteria és tanta sort com que et toqui la loteria de Nadal, però el xoc més gran ve quan et desplaces més endins, on la llengua deixa de ser cooficial per ser considerada un idioma de segona “eso que hablan en su casa”.
La catalanofòbia que no t’esperes
Va ser arribar a Madrid i poder tocar de primera mà una certa catalanofòbia, moltes vegades camuflada, que hi ha arran d’Espanya. Molts de nosaltres pensaríem que aquesta por per una cultura “invasora” creix dins els cercles més conservadors; la sorpresa ve donada quan parteix d’aquells que advoquen per la llibertat d’expressió i opinió. Professors d’una universitat pública m’han arribat a dir que una educació exclusivament en català ens fa estar més “endarrerits” acadèmicament que els nostres companys castellans —cosa que, em resulta irònica perquè si no hagués mencionat que era de Menorca, no haguessin sospitat res—.
De gent més jove, en canvi, he pogut trobar la incomprensió de per què no rallam en espanyol a classe o fins i tot, el desconeixement que les Illes Balears són catalanoparlants. Seguidament, —i és un fet que ja no em sorprèn—, de part d’aquells valencians, sobre tot els educats en centres privats, sempre he sentit a dir que es tracta de dues llengües totalment diferenciades, ells, que ni tan sols el parlen a casa, consideren que el valencià no té res a veure amb aquell territori que es vol independitzar.
Llengua, cultura i ideologia: una confusió interessada
És evident que la llengua va lligada a una cultura, però açò no implica necessàriament una ideologia. Per un jove que surt de casa per primera vegada, aquest xoc pot ser dur. El rebuig cap a tot allò relacionat amb Catalunya és real dins el territori espanyol, fins i tot cap aquells catalans i menorquins que es consideren espanyols i estimen la seva pàtria. Per alguns, el simple fet de pensar o somiar en un altre idioma ja és vist com una amenaça.
Cohesió o reducció de la diversitat?
En general, aquells que es consideren més oberts intenten explicar-te que, pel bé de la cohesió, el català hauria de quedar reduït a l’àmbit familiar. Per ells no es tracta de cap imposició, sinó d’un “pragmatisme” inconscient que acaba convertint-se en una mena de supremacisme cultural.
es ven com a cohesió el que és, en realitat, reducció de la diversitat.
Se sol justificar dient que, pel bé comunitari, hauríem d’impartir totes les assignatures en castellà i deixar el català com una llengua secundària, ja que “solo lo habláis allí”. Si ens movéssim pel nombre de parlants, el món només hauria de parlar xinès.
Una llengua és memòria
Una llengua no és només el vehicle amb què pensam: també és memòria i és cultura. A l’administració pública la presència del català no és una nimietat. Una persona gran amb Alzheimer pot oblidar totes les llengües menys aquella que parlava amb sa mare, i per això és clau que metges i infermers puguin comunicar-se amb tothom.
Una llengua no és només el vehicle amb què pensam: també és memòria i és cultura.
Allò que es dona per segur també es pot perdre
En definitiva, aquest text no és més que una reflexió, orientada cap a la llengua, sobre el fet de què moltes vegades donam per suposat allò que tenim; de què moltes vegades pensam que, com que tots nosaltres rallam el mateix idioma, no hem de tenir por que es perdi.
Açò és, però, un pensament totalment erroni: un dret és molt bo de perdre, més si tens una majoria en contra d’allò que és teu, més si pensam que és intocable i no feim res per combatre-ho.
No confondre cohesió amb renúncia
Consider que és clau no caure davant el castellà en un intent de cohesió falsa, saber més idiomes obre portes, ens fa més àgils mentalment i ens manté units amb la nostra cultura i arrels. Faguem que Menorca continuï essent un indret resilient, fruit d’una insularitat que ens ha beneficiat fent que no perdem allò que ens defineix. No deixem que per molt que vengui gent de fora o gent del nord, perdem la identitat de la nostra terra.
