Ciutadella dedicarà aquest dissabte el Pavelló Municipal a Albert Torres, el ciclista que ha situat el nom de la ciutat entre l’elit internacional del ciclisme en pista. Serà un reconeixement institucional a una trajectòria esportiva excepcional, amb títols mundials i europeus i participacions olímpiques. La decisió, aprovada per unanimitat pel Ple municipal el novembre de 2025, tindrà ara la seva materialització pública. Però l’homenatge també coincideix amb una d’aquelles contradiccions que expliquen bona part de la història de les infraestructures esportives de Ciutadella: la ciutat posa el nom d’un campió de ciclisme a un pavelló mentre continua pagant els terrenys d’una pista voltadora que havia promès construir fa dues dècades i que mai no va arribar a existir.
La coincidència té fins i tot una dimensió geogràfica. La jornada de dissabte començarà amb activitats esportives per a infants i joves i un circuit ciclista al camí Vell de Maó, precisament l’entorn on es troben els terrenys que havien d’acollir la fallida pista voltadora. Allà on s’havia projectat una infraestructura per al ciclisme i l’atletisme, avui no hi ha cap instal·lació d’aquestes característiques. El projecte ha deixat, en canvi, una llarga seqüència de promeses, controvèrsies urbanístiques, resolucions judicials i pagaments que encara condicionen les finances municipals.
Una promesa que havia d’arribar abans de l’estiu
La història es remunta al gener de 2006. El 24 de gener, el diari Menorca publicava un titular que avui adquireix una dimensió gairebé premonitòria: «Las pistas de la volteadora empezarán antes del verano». El govern municipal d’aleshores, presidit per Llorenç Brondo, anunciava un projecte que havia de dotar Ciutadella d’una pista voltadora —un velòdrom— i d’espais vinculats a l’atletisme i al tir amb arc. La infraestructura havia de respondre a una reivindicació antiga del ciclisme menorquí i oferir als esportistes un espai específic on entrenar sense haver de dependre de les carreteres.
Però aquell calendari no es va complir. El projecte va quedar encallat en la disponibilitat i la situació jurídica dels terrenys, enmig de discrepàncies entre l’Ajuntament i la propietat sobre la seva qualificació urbanística i el valor que s’havia de pagar. La controvèrsia va acabar als tribunals. La pista no es va construir, però l’expropiació dels terrenys va continuar el seu recorregut administratiu i judicial. És aquí on la història d’una infraestructura esportiva inexistent es transforma en un problema econòmic de primer ordre per a la ciutat.
El cas ja era objecte de debat polític el febrer de 2008. En un article d’opinió publicat el dia 13 d’aquell mes, Maite Salord qüestionava que la manca de consens polític fos la causa que Ciutadella continuàs sense voltadora. Salord atribuïa el bloqueig a la incapacitat del govern municipal per posar a disposició els terrenys necessaris i recordava que el projecte s’havia presentat públicament amb una gran escenificació institucional. També criticava l’encariment de l’operació i advertia que el preu del metre quadrat de la zona verda havia passat, segons els seus càlculs, de 75 a 220 euros. Era una lectura política del conflicte, formulada des de l’oposició, però deixava constància que les dificultats del projecte ja eren evidents molt abans que arribassin les sentències milionàries.
Albert Torres va haver de marxar per poder créixer
La paradoxa es fa més significativa quan s’incorpora la trajectòria del mateix esportista que ara dona nom al pavelló. El març de 2014, després que Albert Torres es proclamàs campió del món de madison amb David Muntaner, el debat sobre la necessitat d’una pista de ciclisme a Menorca va recuperar protagonisme. El seu èxit internacional va tornar a posar damunt la taula una reivindicació que arrossegava anys d’incompliments.
En una informació publicada per Menorca Diario Insular el 12 de març de 2014, Torres es pronunciava sobre la possibilitat que una hipotètica instal·lació dugués el seu nom. La resposta va ser prou explícita: «Me da igual su nombre, quiero una pista». El ciclista recordava que havia hagut de partir cap a Mallorca amb només catorze anys i apuntava que, si Ciutadella hagués disposat d’una instal·lació adequada, potser no hauria estat necessari marxar tan prest.
No era una reclamació formulada des de la distància ni una disputa nominal. Torres posava el focus en les condicions materials que necessitaven els joves per poder practicar el ciclisme en pista. En el mateix reportatge, Joan Servera, de la Penya Ciclista Ciutadella, defensava que una instal·lació descoberta ja seria un primer pas i assenyalava els problemes de seguretat que comportava entrenar per carretera, especialment durant els mesos d’hivern, quan la foscor arribava aviat. Joan Gayón, president del GE Esport, també insistia en la importància de disposar d’un espai segur per iniciar els infants en aquesta modalitat esportiva.
La resposta municipal d’aleshores no permetia alimentar gaires expectatives. La regidora d’Esports, Inmaculada «Tico» González, reconeixia que el projecte estava aturat i que l’Ajuntament no podia assumir una inversió d’aquelles característiques ni avançar terminis. La situació econòmica del consistori i les prioritats de despesa impedien recuperar-lo. Vuit anys després de l’anunci inicial, la voltadora continuava sense ser una realitat.
Una expropiació de milions per uns terrenys sense pista
El conflicte va acabar tenint conseqüències econòmiques molt més importants que les que s’havien previst inicialment. La propietat dels terrenys, S’Albufera de Ciutadella SL, va activar el procediment d’expropiació i va reclamar una indemnització de més de nou milions d’euros. L’Ajuntament, per la seva banda, defensava una valoració molt inferior, pròxima als 105.000 euros, perquè considerava que els terrenys tenien una classificació urbanística diferent de la que sostenia la propietat.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, dictada el 18 d’octubre de 2016, va fixar el preu dels terrenys en 5.444.958,21 euros, als quals s’havien d’afegir els interessos corresponents. Els recursos posteriors davant el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional no van prosperar. El gener de 2018, el TSJIB va acceptar un pla de pagament a vint anys. D’aquesta manera, l’Ajuntament va quedar obligat a assumir durant dues dècades el cost d’uns terrenys que havien de servir per construir una infraestructura esportiva que mai no es va materialitzar.
Les xifres més recents permeten mesurar l’abast d’aquesta factura. Segons la documentació municipal recopilada per Sobretaula en un reportatge publicat el 14 d’octubre de 2026, Ciutadella havia abonat 3.654.951,27 euros entre 2018 i 2025. D’aquesta quantitat, 2.163.118,17 euros corresponen a interessos i 1.491.833,10 euros a amortització del principal. És a dir, més de la meitat dels diners pagats durant aquests vuit exercicis no han servit per reduir el valor inicial de l’expropiació, sinó per satisfer els interessos del deute.
La factura encara no s’ha acabat. El Ple municipal del 31 d’agost de 2026 va aprovar una modificació de crèdit que incorporava 500.000 euros per avançar l’amortització del deute de la pista voltadora. La mesura va generar un debat entre el govern i el Partit Popular sobre si aquesta aportació responia a una decisió voluntària de reduir el deute o a les obligacions derivades de l’incompliment del període mitjà de pagament als proveïdors. En qualsevol cas, els 500.000 euros s’afegeixen a una càrrega econòmica que continuarà durant els pròxims anys.
La pista que no es va fer i la que ara es projecta
El contrast amb la planificació esportiva actual també és revelador. La nova pista d’atletisme que es projecta a Ciutadella ja no s’ubica als terrenys del camí Vell de Maó, sinó a Son Agustí. La Junta de Govern va aprovar-ne l’estudi de viabilitat el setembre de 2025, després que el conveni de col·laboració amb el Consell Insular s’hagués aprovat per unanimitat al Ple municipal de juny de 2024.
L’acta d’aquella sessió ja es referia a la voltadora entre els projectes que s’havien frustrat. La ciutat, per tant, ha acabat desplaçant a un altre emplaçament la planificació d’una infraestructura esportiva que havia estat anunciada dues dècades abans. Mentrestant, continua assumint les conseqüències econòmiques de l’operació urbanística anterior.
La qüestió no és només per què no es va construir aquella pista, ni tampoc qui ha de carregar políticament amb la responsabilitat d’un litigi que va tenir el seu origen en decisions urbanístiques i administratives de diferents etapes de govern. La pregunta de fons és com una infraestructura que no va passar de projecte ha pogut generar una obligació econòmica de milions d’euros, i com una ciutat que ha hagut de renunciar a aquella instal·lació continua pagant-ne el cost vint anys després del seu anunci.
Un nom per al pavelló, una assignatura pendent per a l’esport
Dissabte, Albert Torres participarà en l’acte institucional que convertirà el Pavelló Municipal en el Pavelló Municipal Albert Torres. Serà una jornada de reconeixement a un esportista que ha portat el nom de Ciutadella arreu del món i que representa un referent per a les noves generacions. Però la seva pròpia història esportiva recorda que el talent individual no substitueix les infraestructures ni les condicions necessàries per desenvolupar-lo.
El 2014, quan li varen demanar què en pensava que una hipotètica pista voltadora pogués dur el seu nom, Torres va respondre que li era igual: el que volia era que es construís. Dotze anys després d’aquella declaració, la ciutat li dedicarà un pavelló, però la pista que reclamava continua sense existir.
El nom d’Albert Torres quedarà gravat a la façana d’una instal·lació municipal. Al camí Vell de Maó, en canvi, la promesa de 2006 continua sense haver-se convertit en realitat. El que sí que s’ha materialitzat, i amb una puntualitat que el projecte esportiu mai no va tenir, és el deute.
