Fa deu anys ja que, entre l’onada del 15M i l’efervescència de Podemos, va néixer a Ciutadella un experiment valent, una proposta insòlita en la política local: Gent per Ciutadella. Una agrupació d’electors que no volia ser un partit, que volia defugir de les estructures tradicionals, de la jerarquia orgànica, per poder donar, sobretot, la veu a la gent en els assumptes locals. Perquè tots teníem una idea potent al cap: que la política havia de tornar a ser per a millorar, de veritat, la vida de la comunitat. De les persones.
Vam voler obrir l’Ajuntament. Obrir-lo físicament i simbòlicament. Era el moment d’acabar amb les portes tancades, les sales de juntes monopolitzades pels de sempre, les decisions preses en reservats on mai no hi entrava la llum. Vam voler, en definitiva, canviar-ho tot. Amb honestedat. Amb convicció. Vist des d’avui, potser ens va sobrar il·lusió i moltes vegades ens va faltar experiència per saber jugar les cartes que teníem.
Una aposta radical i necessària
Però l’aposta que vam fer en aquell primer moment era radical en el millor sentit de la paraula. Assemblees obertes. Debats públics. Transparència. Decisions col·lectives. El govern de la plaça, no el dels despatxos. I per un instant, va semblar que era possible. Durant dues legislatures, i principalment a la primera, on vam ser decisius per formar govern municipal, Gent per Ciutadella va ser una veu a tenir en compte entre les velles harmonies. Tres regidors que, sense haver passat mai per les escoles de poder, van fer política com cal: des del compromís i la responsabilitat.
Ens vam equivocar, segurament sí. Però des de la distància no tinc cap dubte que vam sumar més encerts que errors. Així i tot, és evident que davant una proposta de màxims com la que presentàvem nosaltres, durant la presència institucional de Gent x Ciutadella algunes veus es van anar apagant, en veure que potser les esperances acabaven massa vegades diluïdes davant la mateixa burocràcia i l’estructura del sistema. A Ciutadella sempre absolutament reticent a qualsevol canvi. El dilema que vam fer front de sempre: oposar-se amb puresa o governar amb contradiccions. Ser el mirall incòmode o formar part del mobiliari. No vam tenir totes les respostes. Però vam fer preguntes que encara avui molesten.
Un llegat que encara ressona
No vam fer una revolució, però vam sacsejar consciències. Vam obrir finestres. Vam demostrar que es podia fer política sense deutes amb ningú, només amb la gent. Vam posar damunt la taula propostes valentes, des del debat entorn a Sant Joan i la dona, avui malauradament més apagat que mai, a d’altres més pragmàtics com la ubicació de l’estació d’autobusos a Dalt sa Quintana, que pensava Ciutadella no només com a ciutat, sinó com a comunitat. Com a lloc on tothom hi té un lloc.
