Per què alguns parcs generen tranquil·litat i d’altres incomoditat? Els parcs infantils no són només espais de joc, sinó escenaris de vida comunitària, espais compartits i de reunió. Des de la criminologia sabem que la forma en què es dissenyen, mantenen i utilitzen influeix directament en la nostra percepció de seguretat i en com ens sentim i comportem.
A Ciutadella els parcs infantils compleixen una funció social essencial: són espais on fillets i filletes juguen, però també on mares, pares, avis i àvies conversen, teixint vincles veïnals i construint comunitat. Així doncs, quan un parc està viu, cuidat i freqüentat es genera el que en termes criminològics coneixem com control social informal, concepte al qual tornaré més endavant.
La seguretat no depèn únicament de la taxa de delictes registrats i per aquest motiu distingim entre (in)seguretat objectiva i percepció d’inseguretat, que, com podem intuir, no sempre coincideixen; el risc real i la por percebuda no sempre van de la mà. Per tant, un espai pot no presentar xifres delictives elevades, però generar incomoditat, desconfiança o por. Per què?
La resposta es troba, en gran mesura, en l’estat físic i el disseny urbà, que influeixen més del que creiem: il·luminació insuficient, mobiliari deteriorat, brutícia persistent, grafits no retirats, zones amb escassa visibilitat, entre altres, envien el senyal que l’espai manca de supervisió i intervenció. Aquest fenomen és explicat per la teoria de les «finestres trencades», que, tot i ser discutida per la literatura científica, hi ha ampli consens que el desordre físic influeix en la percepció ciutadana d’inseguretat.
Quan l’espai es buida
En aquest context, quan un parc presenta zones fosques, punts cecs o signes de deteriorament deixa de sentir-se com un espai segur i, progressivament, les famílies redueixen la seva presència i en disminueixen el seu ús, facilitant que puguin aparèixer dinàmiques d’ocupació no previstes com consum d’alcohol o altres substàncies, acumulació de residus, petits actes vandàlics i altres conductes incíviques o activitats delictives.
Això es justifica també a partir de la teoria de les «activitats rutinàries», que indica que la confluència d’aquests tres elements és determinant per a la conducta delictiva: objectiu adequat, infractor motivat i absència de «guardià capaç». En un parc infantil, aquest guardià capaç sovint no és la policia, sinó la pròpia comunitat, que actua com a mecanisme preventiu natural (control social informal).
Disseny urbà i prevenció
Aquests processos de degradació progressiva transformen la identitat de l’espai i modifiquen la funció social dels parcs, que es deixen de percebre com un lloc d’oci infantil i comunitari per convertir-se en un espai ambigu, poc definit i, com hem vist, més vulnerable.
Les solucions existeixen i són aplicables. Des de la criminologia ambiental i, més concretament, partint dels principis de la prevenció del delicte a través del disseny ambiental (CPTED), sabem que un espai ben dissenyat i cuidat pot reduir les oportunitats delictives. La vigilància natural (visibilitat sense obstacles des d’habitatges o zones transitades), l’organització dels accessos (recorreguts clars sense entrades o sortides ocultes), el reforç territorial (sentit de pertinença) i el manteniment continuat són factors que condicionen la seguretat, tant objectiva com percebuda.
Una qüestió també política
Aplicat al nostre municipi, Ciutadella, tot l’exposat ens duu a reflexionar sobre qüestions pràctiques com: els nostres parcs estan suficientment il·luminats? Existeixen zones de difícil visibilitat? Es manté el mobiliari i l’entorn en condicions adequades? El disseny afavoreix la presència i permanència dels seus usuaris legítims?… Aquestes preguntes no són simplement urbanístiques o estètiques, sinó que són preguntes criminològiques.
A partir d’aquí, veiem com adquireix especial rellevància el concepte de control social informal, aquell que s’exerceix de manera natural i quotidiana per la pròpia comunitat: veïns que observen, famílies que ocupen l’espai, comerços propers i oberts que generen trànsit i visibilitat, etc. En un municipi com el nostre, amb una escala urbana manejable i un fort capital social, aquest control social esdevé un recurs preventiu d’enorme valor, però necessita un entorn que l’afavoreixi.
Els parcs no són un espai secundari dins de les ciutats. Invertir en el seu disseny, manteniment i planificació no és una despesa menor; necessitem polítiques públiques que comprenguin l’espai públic com un element central de prevenció. Des de la criminologia, sabem que la seguretat no s’improvisa. La pregunta, llavors, és clara: estem donant als nostres parcs l’atenció que mereixen perquè siguin veritables espais de comunitat?
