L’accés a la platja està regulat per torns. Hi ha un nombre màxim de visitants cada dia. No es permet banyar-se. Tampoc fer pícnic. Els vaixells no poden entrar a la cala i els visitants només hi poden romandre una estona determinada abans de deixar pas al grup següent.
No és una ocurrència. És una mesura de conservació.
I no, no estic parlant de Macarella.
Estic parlant de Maya Bay, a les illes Phi Phi, a Tailàndia.
Fa uns dies, el periodista de viatges Paco Nadal explicava a El País què ha passat amb aquest indret, convertit en una icona mundial després de l’estrena de La playa, la pel·lícula de l’any 2000 protagonitzada per Leonardo DiCaprio. Allò que havia estat una badia paradisíaca es va convertir en una destinació turística massificada fins al punt que el Govern tailandès va decidir tancar-la durant gairebé quatre anys per permetre la recuperació de la flora, els coralls i la fauna marina. Avui Maya Bay torna a estar oberta, però amb restriccions: un màxim de 4.000 visitants diaris, entrada per torns, una estada màxima d’una hora i prohibicions com banyar-se o fer pícnic. Durant els mesos d’agost i setembre, a més, la badia tanca temporalment per donar un descans a l’ecosistema.
Llegint l’article de Nadal vaig pensar immediatament en Menorca.
I, més concretament, en Macarella i Macarelleta.
No perquè les dues situacions siguin avui comparables. No ho són. Seria exagerat i poc rigorós dir-ho. Però perquè hi ha una pregunta que ens convé fer-nos abans que sigui massa tard: quin és el punt a partir del qual un lloc deixa de poder ser gaudit com a paisatge i passa a haver de ser administrat com un recurs fràgil?
És una pregunta incòmoda perquè durant dècades hem parlat de Menorca com si la seva principal virtut fos precisament que encara no havia arribat a ser com altres destinacions. La Reserva de Biosfera, les platges, el paisatge, el Camí de Cavalls, les pedreres, els pobles, les festes, les cales… Tot allò que venem al món com el valor diferencial de l’illa és, al mateix temps, allò que més fàcilment podem acabar erosionant si convertim l’èxit turístic en una carrera sense final.
Macarelleta és probablement un dels exemples més evidents d’aquesta contradicció.
L’any 2010, Estrella Damm va convertir Menorca en l’escenari d’un dels seus anuncis més recordats. El spot començava a Cadaqués i conduïa els protagonistes fins a Ciutadella i després per alguns dels paisatges més emblemàtics de l’illa, entre ells Macarelleta, Binibèquer, la Vall i altres indrets. L’anunci va tenir una enorme repercussió i, amb el temps, Macarelleta es va convertir encara més en una de les imatges icòniques de Menorca.
La història té una certa ironia.
Primer vam convertir el paradís en una imatge. Després vam convertir la imatge en una destinació. I ara ens toca decidir com evitem que la destinació acabi destruint el paradís.
No és una qüestió menor ni una discussió entre partidaris i detractors del turisme. Menorca viu del turisme i seria absurd negar-ho. El debat important és un altre: quin volum de turisme pot assumir l’illa sense començar a perdre allò que fa que la gent vulgui venir?
Les dades obliguen, com a mínim, a plantejar-se la pregunta.
Segons les dades difoses enguany pel GOB, el nombre de turistes que visita Menorca ha augmentat aproximadament un 80 % en quinze anys. L’entitat calcula, a més, unes 114.000 places turístiques entre allotjaments hotelers, apartaments i habitatges, incloent-hi oferta autoritzada i no autoritzada.
L’OBSAM, des d’una perspectiva més àmplia i amb dades econòmiques, descriu una economia insular que continua mantenint un volum turístic elevat però que al mateix temps afronta limitacions estructurals relacionades amb l’habitatge, la mà d’obra i la mobilitat. L’organisme assenyala també que la pressió turística es concentra especialment durant el tercer trimestre i que l’ús intensiu de les infraestructures genera tensions socials i territorials.
La mateixa sèrie històrica de l’OBSAM sobre el recompte màxim de persones a les platges permet observar aquesta evolució en dos dels espais més emblemàtics de Menorca. A Macarella, el màxim registrat passa de 539 persones el 2001 a 1.090 el 2025. Però hi ha una dada especialment significativa: entre 2010 i 2011, just després de l’emissió de l’anunci d’Estrella Damm, el recompte màxim passa de 600 a 1.501 persones, un increment de 901 persones, aproximadament un 150 % en un sol any. En el cas de Macarelleta, el recompte passa de 155 persones el 2001 a 471 el 2025. Són dades de màxims registrats i no permeten atribuir causalitat a una única campanya publicitària, però sí que mostren l’evolució de la pressió màxima sobre aquests dos espais al llarg de les darreres dècades.
I l’habitatge és probablement una de les expressions més evidents d’aquesta tensió. L’OBSAM assenyala que, entre 2011 i 2021, el nombre d’habitatges principals de Menorca pràcticament no va créixer, mentre que els habitatges no principals augmentaren un 46 %. El 2021 només el 62 % del parc d’habitatges era habitatge principal.
No és només una qüestió de turistes a la platja.
És una qüestió de model d’illa.
Perquè la saturació no es produeix únicament quan arribes a una cala i no hi ha lloc per posar la tovallola. També apareix quan el resident no pot trobar habitatge, quan els serveis han de dimensionar-se per una població que es multiplica estacionalment, quan les carreteres es col·lapsen, quan els aqüífers pateixen, quan la gestió dels residus es complica o quan una activitat econòmica necessita cada vegada més treballadors però aquests treballadors no poden trobar un lloc on viure.
QUÈ ESTAREM DISPOSATS A PROHIBIR DEMÀ?
Això és el que fa interessant el cas de Maya Bay.
Perquè la lliçó de Tailàndia no és que el turisme sigui dolent. La lliçó és que un territori pot arribar a un punt en què conservar el seu principal atractiu exigeixi limitar precisament l’activitat que l’ha convertit en un èxit.
I aquí és on apareix la ficció.
HORITZÓ 2030
Imaginem que el 2030 el Govern de les Illes Balears anuncia el Pla de Conservació de Macarella i Macarelleta.
Durant els mesos de juliol i agost, l’accés queda limitat a un nombre determinat de persones. Els visitants entren per franges horàries. No es pot romandre a la platja més d’una hora. Els vaixells han d’atracar fora de la cala. No es permet el bany perquè l’objectiu és reduir la pressió sobre l’ecosistema. Les fotografies, això sí, estan permeses.
El paradís continua obert.
Però només per torns.
És una ficció, naturalment.
Però és una ficció basada en una pregunta perfectament real: què estarem disposats a prohibir demà perquè avui no hem volgut limitar el creixement?
I potser aquesta és la qüestió que Menorca hauria de començar a discutir seriosament.
Perquè sempre és més fàcil posar una barrera quan encara no és imprescindible que posar-la quan ja no queda cap altra alternativa.
Durant massa temps hem confós la capacitat de créixer amb la capacitat de sostenir el creixement. Són dues coses diferents. Una illa finita pot augmentar el nombre de visitants, d’allotjaments, de cotxes, de piscines, de vols i de consums durant anys. El problema és que els seus recursos físics no creixen al mateix ritme.
L’aigua no augmenta perquè augmenti la demanda. La superfície de les platges tampoc. Les carreteres no s’eixamplen automàticament. I Macarelleta continua tenint exactament la mateixa superfície de sorra que tenia quan gairebé ningú fora de Menorca sabia situar-la en un mapa.
Aquesta última idea mereix una pausa.
Macarelleta no pot créixer. Nosaltres sí.
I aquesta és probablement una de les contradiccions més senzilles i més importants del debat turístic menorquí.
L’anunci d’Estrella Damm de 2010 va contribuir a convertir determinats paisatges de Menorca en icones globals. No és una crítica a l’anunci. Era publicitat i va fer exactament allò que havia de fer: convertir una experiència en desig. El problema és que avui tenim una capacitat tecnològica i turística per transformar aquest desig en milions de visites en molt poc temps.
El 2010 encara semblava possible que aquella imatge de Macarelleta fos simplement una postal.
Avui sabem que les postals també poden tenir conseqüències.
I potser aquí hi ha una altra ironia: l’últim anunci de Damm rodat a Menorca va tornar a utilitzar Macarelleta com un dels escenaris de la seva història. El 2025, la marca va presentar El mateix de sempre, un anunci que tornava a situar Menorca al centre de la seva campanya d’estiu i que recuperava diversos dels paisatges i elements que formen part de l’imaginari turístic de l’illa.
«El mateix de sempre».
Potser és una de les frases que millor resumeix el dilema.
Perquè el mateix de sempre ja no existeix.
La Menorca que apareix en aquelles imatges continua existint, sí. Però les condicions que permetien viure-la d’aquella manera han canviat.
I si no ho assumim, correm el risc de fer una cosa estranya: continuar venent al món una experiència que nosaltres mateixos ja no serem capaços de garantir.
No seria la primera vegada.
Maya Bay és l’exemple perfecte d’un lloc que va passar de ser un paisatge a ser una fotografia, de la fotografia a una icona i de la icona a un problema de gestió. Ara és necessari reservar hora per veure’l, limitar el temps d’estada i, durant una part de l’any, tancar-lo perquè es recuperi.
No sabem si Macarella arribarà mai a aquest extrem. No ho podem afirmar. I seria irresponsable presentar-ho com una predicció.
El que sí que sabem és que Menorca ja disposa de prou indicadors per entendre que el debat sobre els límits no és una mania d’uns quants ecologistes ni una discussió estètica sobre si hi ha massa gent a la platja.
És una qüestió de planificació.
De política.
De model econòmic.
I, sobretot, de futur.
Per això potser l’objectiu no hauria de ser arribar al 2030 i haver d’explicar als nostres fills que Macarella continua intacta, però que només hi poden entrar durant una hora i no s’hi poden banyar.
Potser l’objectiu hauria de ser arribar al 2030 i poder dir una cosa molt més senzilla: que vàrem ser capaços d’entendre a temps que una illa no és una fàbrica de visitants, que una platja no és una fotografia infinita i que la millor manera de conservar el paradís no és tancar-lo quan ja està saturat, sinó posar-li límits abans que deixi de ser el paradís que venem.
Això exigiria una política d’altura.
No una política que reaccioni cada estiu davant el col·lapse de les carreteres, les cues de les platges o els problemes d’aigua. Una política capaç de mirar deu o quinze anys endavant i preguntar-se no quants turistes podem aconseguir, sinó quants en podem assumir sense comprometre la vida dels qui hi viuen i el territori que els ha fet venir.
Perquè potser la gran pregunta de Menorca ja no és quants visitants volem.
La gran pregunta és quin lloc volem que trobin quan arribin.
I, encara més important:
quin lloc volem trobar nosaltres quan tornem a Macarella.
FER PERIODISME INDEPENDENT ENS COSTA DOBLERS
Ajuda’ns amb un Bizum.
Per aquest motiu et demanam també a tu una petita aportació mitjançant un Bizum. Perquè cap de nosaltres treu benefici d’aquest mitjà i, en canvi, sí que hem d’afrontar les despeses que implica mantenir-lo, treballar les informacions i continuar fent periodisme local.
Perquè una societat necessita mitjans que no només expliquin allò que tothom vol sentir, sinó que siguin capaços de plantejar preguntes quan les coses es compliquen.
I nosaltres volem continuar fent-ho.
