Fa anys vaig escriure al despatx del modista Manuel Pertagàs. Pensava que no em contestarien, ja que l’edat per un costat, i la importància del personatge, deixarien aquell mail en silenci. La sorpresa va ser quan vaig rebre la resposta. El nom de Lluís Esteban el va portar als anys cinquanta i seixanta i m’escrivia que ho recordava amb un somriure. La vella fàbrica encara dempeus, traspua història. Sens dubte, és part de la nostra història com a poble.
Des de fa dècades la concepció què tenim del patrimoni arquitectònic ha canviat. Per bé que ningú dubtarà que un casal de senyor o un palau, o una façana lluïstrosa en el barri antic té l’etiqueta BIC, fora del centre històric, les edificacions construïdes corren perill de desaparèixer.
Què fa que un edifici prengui entitat i dimensió pròpia? Evidentment, la memòria popular. A Menorca tots sabem d’una casa aïllada en el camí de Maó que es diu Ca sa Milionària, però pocs sabem qui va ser aquella senyora a qui la gent li deia sa Milionària.
El nostre passeig per aquests edificis ens porta al passeig de Sant Nicolau, on ens acostem a la façana del nombre 64. Efectivament, som a l’entrada de la raó social Luís Esteban S.A., per a la memòria popular: Ca’n Lluïset.
Els inicis de l’edifici
A principis de segle XX, l’actual passeig de Sant Nicolau es considerava extraradi de la ciutat. Era un espai on corrien les curses de cavalls i, de fet, les cases construïdes eren molt comptades. Quan la família Gornès Aloy es va fer amb uns terrenys que donaven al Camí de Baix i al mateix passeig, es va valorar la proximitat a la plaça Colom i al port, ja que era la zona que concentrava la majoria de les fàbriques de calçat i auxiliars.
La construcció es va fer relativament ràpida i, com sempre a Ciutadella, les dimensions de la nau no passaren desapercebudes. La raó social dels Gornès Aloy comptà amb la injecció econòmica de nous inversors: els germans Bartomeu i Antoni Fiol Torrent, ambdós homes de negocis i comerciants amb els ulls posats a Mèxic, on Antoni viatjà per tancar acords amb magatzems de calçat.
La pèrdua de la colònia de Cuba no afectà l’exportació de calçat, però sí que posà en alerta la classe industrial, ja que, un cop transcorreguts els deu anys de l’statu quo del Tractat de París, es feia més que necessari buscar nous horitzons a Espanya, França o Mèxic.
Jaume Gornès i Bartomeu Fiol apostaven per crear un taller amb maquinària, el primer de Ciutadella, i calia una nau suficient per al sistema de calderes dels motors. Els encarregats del muntatge serien tècnics desplaçats de França, la qual cosa era notícia.
L’estiu de 1905 es va donar embranzida al projecte. Fiol va cercar noves aliances en els maonesos Terrés Coll, que tenien interessos a Mèxic i Cuba. El 1907, una unió d’empreses constituïda as Mercadal acordà l’adquisició d’un magatzem a Veracruz i una sucursal a Mèxic. Sorgia la Gornès i Terrés.
Els primers anys de funcionament la fàbrica era la més avançada del moment. Tècnics francesos de la UMS Co es van desplaçar fins a Ciutadella per muntar els motors i la maquinària. No resulta estrany que les autoritats municipals la presentassin a les personalitats que visitaven la ciutat. Infantes, reis i governadors es van deixar caure pel 64 del passeig de Sant Nicolau.
Quan el setembre de 1914 esclatà la Gran Guerra, la raó social dels Gornès Fills i Cia va veure la possibilitat d’ampliar la capacitat de negoci amb comandes de l’exèrcit francès, però l’aposta no va sortir bé. Dos anys abans s’havia perdut el mercat mexicà i el nacional es veuria afectat a partir de 1917 per la crisi social. Mentrestant, el govern francès imposà un contingent al calçat de comanda privada.
Començava el viacrucis dels Gornès Aloy, en el qual la germana Rosa, de vocació poetessa, es trobà al capdavant de la gestió dels deutes de la casa mentre els seus germans viatjaven fora de l’illa per cercar solucions financeres.
Finalment, el 1918, l’empresa va fer fallida. L’edifici restà sota administració del banc. Anys després, la nau es posà en subhasta.
Nova etapa: Ca’n Meuitis
Un fabricant de calçats, Bartomeu Pons Bagur, conegut com Meuitis, es va interessar per l’edifici, d’aquí el nom de Ca’n Meuitis, que encara es recorda. Aquesta etapa es perllongà entre 1921 i 1947.
Per a Bartomeu i el seu fill era una oportunitat de créixer. Havien adquirit solars al llarg del passeig que havien estat propietat dels Gornesos i invertiren de manera decidida en el sector immobiliari. Bartomeu Pons tenia un mercat natural a Cuba, on el seu germà Francesc era el gerent d’un gegant de la pelleteria: la Pons i Cia.
Aquella va ser la Belle Époque de la família Pons Alzina. La família feia estades a Parelleta, convidaven els seus sabaters i ajuntadores i obrien el pas a Cala Blanca a la resta de la ciutadania.
Quan Francesc Pons venia de Cuba, la seva estada estiuenca es convertia en un esdeveniment que ni la noblesa es volia perdre. Fins a Parelleta s’aplegaven els darrers models de vehicles del moment. La fàbrica també va guanyar un despatx de direcció a l’altura del moment.
Per donar més èmfasi a l’empresa, una coneguda corista francesa, Josephine Baker, es va fer una fotografia davant la sabateria de la Casa Pons a Valladolid. Però tot allò es començà a truncar amb el crac del 29.
La Pons i Cia cubana es va veure seriosament afectada i les comandes de calçat espanyol desaparegueren de la seva cartera. Es cercà en el mercat nacional una gran solució, però seria insuficient.
Entrats els anys quaranta, l’entusiasme dels Pons Alzina pel règim franquista no va ser suficient perquè l’empresa acabàs endeutada i en mans del banc. Aquell fou el final de l’etapa dels Meuitis.
Lluís Esteban Lleonart: una nova era
Una nova subhasta i un nou postor. Un fabricant català que havia vingut a Ciutadella com a patronista de Ca’n Melià i que tenia facilitat per trobar clients en les places nacionals. Lluís Esteban Lleonart adquirí l’edifici l’any 1949.
Traslladà els motors i les màquines que tenia al carrer Eivissa i disposà una divisió del treball: els destajistes —els artesans del calçat— restaren a la nau que donava al Camí de Baix, mentre que la resta treballava en sistema mixt.
Lluís Esteban establí una aliança amb un modista que necessitava calçat artesanal per a una presentació de moda espanyola a Nova York. Manuel Pertegaz obrí el camí a Lluís Esteban com a referent de la moda femenina, essent el responsable de calçar la princesa Sofia el dia de la seva boda.
A principis dels anys seixanta, l’empresa es reestructurà. Durant la primera meitat de la dècada es van acomiadar els treballadors destajistes després de les primeres reivindicacions salarials, en les quals van intervenir antics sindicalistes de la FOC.
L’empresa tancà les portes definitivament l’any 1986.
Un edifici que encara parla
En l’actualitat, la façana és un element protegit que mostra una deterioració important. Destaquen els elements florals i el rostre femení que corona el llindar de l’entrada. Altres elements interessants són els forjats dels cinc finestrals.
A l’interior, la nau assolia l’entrada de llum i aire a través d’una galeria oberta a un pati.
