Podria semblar el títol d’un article d’ocasió per mor de les vacances. Podria ser que fos un divertiment per passar una estona sobre aquest temps sense treball. No és així.
L’encapçalament d’aquest article es refereix a unes reflexions que fa un dels filòsofs més llegits del món, :contentReference[oaicite:0]{index=0}, al seu llibre Vida contemplativa. Han és potser més conegut per altres títols com La societat del cansament o NO-coses.
Aquest llibre, posterior, ens convida a reflexionar sobre una nova forma de vida basada en el fet contemplatiu, que ens pot ajudar a afrontar les crisis actuals del model capitalista, frenar l’autoexplotació i la destrucció de la naturalesa.
La inactivitat com a valor
La inactivitat no és concebuda per Han com una pausa dins la feina ni com un descans que només té sentit en la lògica del treball productiu. No és un simple no-treball. Té valor per ella mateixa, independentment que hi hagi o no activitat laboral que la condicioni.
L’autor posa com a exemple la figura del flâneur, aquell personatge de finals del segle XIX que passejava sense rumb pels carrers, obert a les experiències que el seu vagarejar li proporcionava. És deixar-se endur per l’esdevenir de les coses, sense fixar-se un objectiu.
Suspendre la intencionalitat
Entesa l’activitat com una acció adreçada a una finalitat determinada, el que ens proposa Han és la suspensió de la intencionalitat. Talment com el joc o la dansa, formes d’expressió completament alliberades del “per a alguna cosa”, que comencen i acaben en elles mateixes.
En aquesta suspensió de l’activitat hi ha l’origen de l’art i de la creativitat humana. El pintor ideal —dirà Han— fa que reposi tota activitat intencionada i permet que tot esdevingui per si mateix.
«El pintor transporta inconscientment el paisatge al llenç. Igualment, els homes inventius necessiten temps perquè la seva activitat es desplegui sense finalitats ni regles prefixades».
Perdre el temps per guanyar sentit
La suspensió del temps és un factor essencial de la inactivitat. Perdre el temps esdevé gairebé un requisit per gaudir de la plenitud de la vida.
En aquesta societat del rendiment, empesa per l’afany de produir constantment, hem menyspreat pràctiques que requereixen temps: la fidelitat, la responsabilitat, la promesa, la confiança, el compromís.
A la societat de la informació acumulam dades, però no relat. Estam molt ben informats, però mancats d’orientació. Tenim una suma de dades sense contingut simbòlic, sense un fil que les lligui.
Byung-Chul Han ens transporta a un món on la inactivitat esdevé el veritable camí cap a la plenitud.
La festa, l’art i la comunitat
Davant l’obligació constant de produir i comunicar que imposa el règim neoliberal, Han reivindica la pausa contemplativa: una inactivitat que no persegueix cap fita ni produeix res.
L’art, la cultura, l’ornament i la poesia són formes de festa que aturen el temps. No necessiten objectius. Suspèn el llenguatge com a informació i el converteixen en contemplació i lloança.
I tota celebració és comunitat: un sentiment de nosaltres que contrasta amb l’aïllament de la societat digital, centrada en un jo productor i emissor.
Naturalesa i contemplació
Han recupera l’esperit del Romanticisme en relació amb la naturalesa. Aquesta està lliure de fites i d’utilitat. Violentam la natura quan la consideram un recurs.
L’anhel de connexió amb la naturalesa i amb l’univers només pot donar-se en comunitat, i només és possible des de la inactivitat.
Una invitació final
Per fer front a un sistema que ens exhorta a rendir cada vegada més, Han recorre fins i tot a Sant Gregori: la vida activa ha de conduir a la contemplació, i la contemplació ens ha de retornar a l’activitat.
Aquest llibre suggereix reflexionar sobre molts aspectes de la condició humana. Si teniu l’oportunitat d’estar inactius, perdeu el temps. Dedicau-vos a la contemplació i deixeu-vos endur pel seu relat.
Per Andreu Bosch
